dilluns, 28 de novembre del 2016

La meva paraula preferida (53): "Amoixar". Adreçat a tothom


.Amoixar:

1. Passar la mà suaument per damunt d'un gat o d'una altra bèstia.

Ex:

-La noia amoixava el seu estimat gat.




2. Recaptar la benevolença, el consentiment, l'aquiescència d'algú amb afalacs, manyagueries.

Ex:

-Va amoixar a la seva mare per tal que la deixés anar d'excursió.



.Justificació:

Seguim escollint la paraula preferida i aprenent nou vocabulari. "Amoixar" és un mot bonic i una acció que realitzeu quan teniu la vostra mascota preferida a prop.


(Font: Diec2)

(Imatge extreta de: progatlagarriga)



!!EXERCICIS:

1. Escull la teva paraula preferida d'aquest mes i justifica la teva elecció.

2. Redacta sis oracions amb la paraula "Amoixar".

3. Fòrum: coneixies la paraula "amoixar"? Com la vas aprendre?

4. Explica els teus mètodes per aprendre nou vocabulari dins la llengua.

dimecres, 23 de novembre del 2016

El Noucentisme (2). Jaume Bofill i Mates. Carles Riba. Adreçat a 4t d'ESO i Batxillerat

JAUME BOFILL I MATES

Nascut a Olot el 30 d’agost del 1878. Escrivia amb el pseudònim de Guerau de Liost. Va ser un poeta, periodista i polític vinculat al moviment polític del Noucentisme. Estudià Dret, i Filosofia i Lletres. Col·laborà a la revista La Veu de Catalunya. Formà part de l’Institut d’Estudis Catalans. Morí a Barcelona el 2 d’abril del 1933.



OBRA

Escrigué diversos articles que plasmen la ideologia de la Mancomunitat de Catalunya, on també analitzà la política del moment. Una de les seves obres destacades és “La muntanya d’ametistes” (1908), poemari on sacralitza el Montseny i presenta homes i éssers fantàstics, mentre ens parla de la natura amb una visió d’urbanitat i plena d’idealització. Fou prologat per Eugeni d’Ors. “La ciutat d’ivori” (1918), recull un seguit de poemes intimistes on el poeta medita sobre la condició humana i de l’amor.  En d’altres poemaris són “Selvatana amor” (1920) i “Ofrena rural” (1926) torna a aparèixer el tema de la natura, amb el Montseny de nou com a esquer, on el poeta es refugia de la infantesa ja passada. “Sàtires” (1927) és una obra cabdal dins la seva carrera d’escriptor. Retrata la Barcelona burgesa i menestral de la seva època i a la vegada en caricaturitza els éssers humans. Tot i que ho fa de manera educada, de vegades, arriba a ésser irritant.




CARLES RIBA I BRACONS

Va néixer a Barcelona el 23 de setembre del 1893. En la seva joventut ja va destacar pels seus coneixements sobre les llengües i sobretot per l’interès per les més clàssiques. El 1911 va realitzar la traducció al llatí de “Bucòliques” de Virgili. Estudià Filosofia i Lletres, i posteriorment Dret, aquesta darrera per imposició de la seva família. Un any després, el 1912 conegué la poetessa Clementina Arderiu amb qui es casà quatre anys més tard.

Exercí de professor de literatura a l’Escola de Bibliotecàries, també de professor de grec a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la vegada de traductor a la Fundació Bernat Metge. El 1932 fou nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Allí va col·laborar amb en Pompeu Fabra en la creació del Diccionari general de la llengua catalana.

El 1939 i per culpa de l’entrada de les tropes franquistes de Barcelona, l’autor va haver de fugir a França, d’on tornaria el 1943. Morí a Barcelona el 12 de juliol del 1959.



OBRA

Riba és un dels poetes més destacats de la postguerra, així com també un dels escriptors més importants de la literatura catalana del segle XX. Se’l considerà un intel·lectual. Sobresortí com a poeta, crític i traductor.

Com a traductor ens acostà les obres d’Homer, Èsquil, Eurípides, Virgili, Plutarc i Xenofont. Així com també autors del segle XX com: Kafka, Höldernin, Walter Scott, Allan Poe, Gògol i Kavafis.
D’entre les seves obres sobresurten el primer llibre d’“Estances” (1919), és un llibre de temàtica amorosa i d’autoconeixement. En el segon llibre de poemes d’“Estances” (1930) destaquen els poemes del destí en la primera part, en canvi, en la segona són de temàtica amorosa. “Tres suites” (1937) és un recull de sonets.

“Elegies de Bierville” (1942), la seva obra més important. Fou escrita durant l’exili a Bierville, ciutat propera a París. A través de dotze poemes amb influències de la mitologia grega. El poeta foragita el seu món i realitza un viatge interior de tornada a la seva terra, si més no, pàtria. Retorna a Ítaca com va fer Ulisses; però també cap a la mort, com Orfeu i així fer ressorgir la poesia i acostar-se a Déu.

“Del joc i del foc” (1945) va escriure tankes, forma estròfica d’origen japonès composta per cinc versos, de trenta-una síl·labes: 5-7-5-7-7. “Salvatge cor” (1952) és un altre llibre de poemes, concretament de sonets on realitza una reflexió sobre les seves experiències viscudes, com ara una relació carnal i l’amor a Déu.

“Esbós de tres oratoris” (1957): format per tres llargs poemes sobre temàtica bíblica.
Carles Riba també escrigué obres adreçades a infants i joves. Com per exemple, “Les aventures d’en Perot Marrasquí” (1917) i editat en fascicles: “Sis Joans” (1928). O un conte per a adults: “L’ingenu amor” (1924).

La seva obra crítica es recull en quatre volums que alhora dóna a conèixer la literatura catalana i les tendències culturals de l’època que va viure: “Escolis i altres articles “ (1921), “Els marges” (1927), “Per comprendre” (1937) i “...Més els poemes” (1957).



(Imatges extretes de: lletra.uoc, static.cegal, filcat.uab, todocolección)

(Material adaptat de: DIVERSOS, (2011). Llengua catalana i literatura. 4t d'ESO,    
  Editorial Teide, Barcelona)



!!EXERCICIS:

1.   Realitza un resum amb els aspectes més destacats de la vida i l’obra tant de Jaume Bofill i Mates com de Carles Riba.

2.      Comenta de què tracta el present poema de Riba inclòs al primer llibre d’”Estances”.

[42]

Tènuement mon cant declina:
els mots son tendres i perfets;
mes, febre viva, tu no hi ets,
tu ja no hi ets, joia divina.
La blava coma ponentina
escondí el flam etern del sol;
mes fins que venci el negre dol
un llarg reflex ens il.lumina.
No per morir, joia divina:
sota l'or tímid d'un estel
jo esperaré el retorn fidel
del cant roent que ara declina.


3.      Realitza un comentari del present poema de Jaume Bofill i Mates.

REVETLLA

Lluna, barraca barroca;
palp policíac del vent;
grills, musiqueta que toca;
taxi, pujol de forment.
Passa, nocturna boirina,
àvola fembra del xal,
xal de penombra que fina,
ombra de nit i de mal.
Obre del taxi la porta.
Fica't a dintre llisquent.
Deixa-t'hi caure somorta.
Para el motor del torrent.

4.      Explana les diferències que versen entre la poesia de Jaume Bofill i Mates i Carles Riba.

5.      Esmenta de qui són les següents obres d’entre els dos poetes:

“La Ben Plantada”:                                   “Auques i ventalls”:
“Els fruits saborosos”:                               “Sàtires”:
“Les aventures d’en Perot Marrasquí”:         “Sis Joans”:
“La ciutat d’ivori”:                                    “La inútil ofrena”:
“Nabí”:                                                    “Del joc i del foc”:

6.      Inventa un exercici per treballar sobre Jaume Bofill i Mates i Guerau de Liost.

7.  Visualitza la present fotografia i contesta els següents interrogants realitzant una cacera del tresor. Crèdit fotogràfic: David Sáez.


8.      Autoavalua’t: què has après amb el treball d’aquesta fitxa? Has trobat interessant les figures de Jaume Bofill i Mates i de Carles Riba? Per què? Raona la teva resposta.

diumenge, 20 de novembre del 2016

El Noucentisme (1). Eugeni d'Ors i Josep Carner. Adreçat a 4t d'ESO i Batxillerat


El Noucentisme fou un moviment de caire cultural i polític. Sorgeix arran de la creació del partit polític Solidaritat Catalana (1906) i va finalitzar amb el cop d’estat de Primo de Rivera (1923). El 1906 també van confluir tres fets destacats que remarquen l’arrencada del moviment:

.Eugeni D’Ors, que aviat esdevindrà l’ideòleg del Noucentisme, publica “Glosari” a La Veu de Catalunya, pàgines des d’on transmetrà la doctrina noucentista.

.Josep Carner edita “Els fruits saborosos”, poemari que reflecteix la ideologia del moviment.

.Es realitza el Primer Congrés de la Llengua Catalana, primera pedra cap al procés de normalització de la llengua.

El Noucentisme va ser un corrent que va trencar amb l’ideari estètic que havia assolit el moviment anterior, el Modernisme, emperò, en canvi, sí que van seguir amb el pensament de renovar la cultura catalana per aconseguir un país més autònom, més modern i europeu. Al contrari dels modernistes, els noucentistes sí que van col·laborar amb la classe burgesa catalana per tal de portar a terme la idea de transformar la societat.

Una sèrie d’institucions catalanes, com la Mancomunitat de Catalunya (1914), van promoure l’impuls de la llengua i cultura per voler modernitzar la societat i la cultura del nostre país. Així doncs, Pompeu Fabra va encarregar-se d’iniciar la reforma lingüística i de la seva consolidació.

Tot i la reforma que pretenien els noucentistes, sempre tenien com a model el món clàssic, n’era una referència. Els principals valors que caracteritzaven el moviment noucentista eren: ordre, disciplina, perfecció, bellesa formal, intel·ligència. Aquests valors els mostraven en les seves obres.
Des del punt de vista ideològic, el Noucentisme va cercar la perfecció focalitzada en la imposició de la raó, l’ordre, la serenitat i la bellesa formal, per contra, els modernistes es decantaven per l’exaltació dels sentiments, l’espontaneïtat i la llibertat formal.

Els noucentistes van utilitzar com a camp de maniobres la ciutat. Era el lloc on es produïen els canvis que afectarien a la nova societat. A la vegada, lloc on hi havia la indústria, és a dir, la burgesia, classe impulsora de la renovació de la societat catalana.



EUGENI D’ORS

Va néixer a Barcelona el 28 de setembre del 1881. Se’l coneix per ser l’ideòleg del noucentisme. Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres. De ben aviat es va interessar per la literatura. Escrivia amb els pseudònims: Xènius i Octavi de Romeu. També va ser secretari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Després de la mort de Prat de la Riba, que era el president de la Mancomunitat de Catalunya, Eugeni d’Ors va haver de dimitir dels seus càrrecs oficials. D’Ors no va encaixar bé aquest fet i el 1920 va abandonar definitivament la seva llengua per començar a escriure en castellà. Morí a Vilanova i Geltrú el 25 de setembre del 1954.




OBRA

Eugeni D’Ors sobretot va escriure gloses. Un tipus d’article breu i de to intel·lectual que apareixia diàriament a “La Veu de Catalunya”, des d’on pretenia aconsellar els lectors. Des de la premsa, D’Ors tractava diferents temes amb la pretensió d’alliçonar i fer-se escoltar. A través d’aquests articles presentava la seva visió del món. D’Ors emprava un estil innovador, un llenguatge treballat, ple d’arcaismes i neologismes. Tractava els temes de manera enginyosa.

Les gloses d’Ors es van recollir a l’obra “Glosari” (1906). D’altres obres són “La Ben Plantada” (1912), des d’on parlava de Teresa, la dona ideal, i que inclou els valors ideològics i estètics del Noucentisme, una dona que era capaç de transformar els llocs per on passava.
“Gualba, la de les mil veus” (1915), explana la història d’una noia i els seu pare dins d’un món natural.




JOSEP CARNER

Va néixer a Barcelona el 9 de febrer del 1884. Fill d’una família d’intel·lectuals, això el va fer entrar en el món literari ja de ben petit. Als dotze anys ja va publicar la seva primera poesia: “L’aureneta”. Amb catorze anys va entrar a la universitat per estudiar Dret i Filosofia i Lletres. Dins de la universitat va descobrir el catalanisme polític. Va treballar a l’Institut d’Estudis Catalans. El 1921 va començar carrera diplomàtica i aviat exercí càrrecs a Gènova, Costa Rica, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. El 1939, a causa de la repressió franquista Carner va haver de refugiar-se a Mèxic, lloc on va exercir de professor universitari. Alhora va col·laborar amb diversos intel·lectuals exiliats que estaven exiliats. Carner morí a Brussel·les el 4 de juny del 1970.




OBRES

Els primers anys de la poètica de Josep Carner van estar marcats pel Modernisme. En l’escriptura de Carner trobem dues etapes destacades: la noucentista i la simbolista.

La primera etapa dins la seva obra mostra els models d’estètica del Noucentisme. Destaca “Els fruits saborosos” (1906), on recorre els diferents períodes de la vida d’una persona: infantesa, joventut, maduresa, vellesa, relacionant-les amb les fruites que a la vegada amb el seu color, mida, olor i gust, així com les estacions de l’any en què es cullen. Arran d’aquesta obra Carner va consolidar-se com a un dels grans de la literatura catalana i se l’anomenà “el príncep dels poetes”. Altres obres d’aquest període són: “La paraula en el vent” (1914), “Auques i ventalls” (1914) i “La inútil ofrena” (1924).

Dins de la segona etapa sortint, la simbolista, el poeta agafa un caire més humà i la seva poètica esdevé més existencial i filosòfica. D’aquest període destaquen: “El cor quiet” (1925), “Nabí” (1941), un poema de tipus metafísic on Jonàs, el profeta de Déu, comunica als habitants de Nínive la destrucció de la ciutat si no tenen penediment pels pecats comesos.




(Material adaptat de: DIVERSOS, (2011). Llengua catalana i literatura. 4t d'ESO, Editorial Teide, Barcelona)

(Imatges extretes de: eltemps.cat, casadelibro, bcn.cat, Jordi Marrugat blog)



!!EXERCICIS:

1.      Esmenta els punts principals del programa del Noucentisme.

2.      Escull un dels ítems del moviment del Noucentisme i comenta’l.

3.      Cerca un poema de Josep Carner, esmenta’n el títol i comenta’l.

4.      Busca una glosa d’Eugeni d’Ors i explica de què parla.

5.      Llegeix el poema “Les llimones casolanes” de Josep Carner i comenta de què ens parla el poeta.

   LES LLIMONES CASOLANES

          Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa
          damunt el voleiar dels braços i el vestit.
          El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa
          i ja a la cantonada és Licas, el marit.

          Liceni trenca un vidre. Naïs s'esmuny, plorosa.
          Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,
          amb una revolada cruel i una amorosa
          ha restablert Metimna la pau, que amen el déus.

          Cansada, pren la copa de bella transparència
          on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,
          i riu, sabent que a l'aigua mesurarà amb ciència
          el raig de la llimona, la mel de romaní.

          I beu, dant a l'entorn les últimes mirades.
          La llum en el cristall, esparvilladament,
          damunt sa cara es mou i l'omple de besades
          i li fa cloure els ulls, repòs de tant d'esment.
                                                               
            “Els fruits saborosos” (1906)


6.      Ampliar la bibliografia d’Eugeni D’Ors i de Josep Carner esmentant més obres i els seus anys de publicació entre parèntesi.

7.      Comenta el present fragment de l’obra de “Gualba, la de mil veus” (1915).

VI
Excursió: tots dos surten
Sortien d’excursió a peu, en començar la tarda, encara amb picor de sol a l’esquena. Regularment, el pla n’era combinat per la noia; i ell, indolent per al deport com a bon barceloní vuitcentista, no el seguia sense rondinar. —Algun tema fugitiu de dissensió lleugera entre dos ben units dóna sabor i preu a la unió mateixa. Les petites diferències irreductibles són la sal de l’amistat.
Els divuit anys d’ella s’inflamaven amb una pruïja pueril de superació i de primacia, bon punt eixien de poblat, sobretot si es presentava alguna esquerpa costa. La quarantena ben midada d’ell s’hauria complagut, en canvi, aquella hora feixuga, en un indecís caminar de passeig, més curós de la conversa i dels incidents i albirs de la ruta que de son objecte, i estalviador de pujades i dreceres.
Ella sortia una gràcia que a ell tenia privilegi d’enfurismar-lo. I era de davançar-lo molt, muntant, per exemple, tot d’una tirada, al bell cim d’un turó, i allí, panteixant i ben roja, esperar-lo, tot somrient-li de lluny, a l’ombra regalada d’algun gran pi, gaudint de la carícia freda del vent. Per a, just ell la hi anava a aconseguir, consolat de l’aspror de l’esforç amb l’esperada dolçor del premi, ella
alçar-se i reemprendre el camí, en la braó renovellada.
Ell solia llavors protestar amb fúria, deixant-se anar a terra, i cridant que si a ella això la divertia, ja podia fer-se l’excursió que ell no avançaria un sol pas. Mes, la seva veu, el vent se l’emportava i la noia ni solament la sentia. I ell l’esguardava avançar; i quan una girada de camí la robava als seus ulls, ja li prenia la impaciència de tornar a albirar-la, tot inquiet, tot perdut sense ella. Així com solen els infants quan proven la rebequeria de no seguir… Seguia, apressant el pas, i com vergonyós per uns moments que ella el veiés seguir. En no veure-la, en sentir-se tot sol en l’alta solitud de la muntanya, havia sentit—materialment—por.

8.      Escull una obra d’Eugeni D’Ors o de Josep Carner i realiza’n una petita ressenya.

9.      Per què va esdevenir conegut Eugeni D’Ors? I Josep Carner? Raona la teva resposta.

10.  Autoavalua’t: què has après amb el treball d’aquesta fitxa. Comenta per a què et servirà en el teu dia a dia, i si l’has trobat interessant o no i per què. Justifica-ho amb arguments.








divendres, 18 de novembre del 2016

"Karate Kid 2. La història continua". Treballem el film. Adreçat a l'ESO


En aquesta segona part del film “Karate Kid”, amb el subtítol de “La història contínua” (1986) segueixen les vivències entre el senyor Miyagi i en Daniel Larusso, emperò, també els problemes. Els enemics no els posen les coses fàcils. Aquesta segona part, també plena de bellesa ens dóna consells davant les maneres de fer a la vida. Ara que ja hem visualitzat la pel·lícula anem a treballar-ne alguns dels aspectes més interessants.



(Imatge extreta de: images.moviepostershop)


1.   Per què John Kreese amonesta i maltracta el seu alumne Johnny quan rep el trofeu de finalista després de perdre el campionat?

2.      Fa bé el senyor Miyagi d’ajudar en Johnny davant del professor de karate John Kreese?

3.      Comenta la frase del senyor Miyagi: “Per les persones sense cor viure és pitjor càstig que la mort”. Quan ho diu? Per què?


4.      Quina lliçó dóna el senyor Miyagi a en Daniel Larusso quan aquest darrer li regala emmarcada la medalla del valor?

5.      Per què el senyor Miyagi actua sense venjança davant del professor John Kreese? Quin aprenentatge dóna a en Daniel quan li diu: “Podia haver-lo matat, no?”

6.      Per què ha d’anar a Okinawa, Japó el senyor Miyagi?

7.      Per què en Daniel Larusso prega al senyor Miyagi que el deixi viatjar amb ell a Okinawa? D’on extreu els diners per pagar el viatge en Daniel?

8.      Per què en Sato està empipat amb el senyor Miyagi? Quin és l’origen del problema entre tots dos? Per què en Sato li té odi?

9.      Què li va passar en realitat al pare d’en Daniel Larusso? Quan ho explica? En Daniel se sent afectat per no tenir al seu pare amb ell? Té remordiments?

10.   Per què en Chozen Toguchi, nebot d’en Sato assetja i pega en Daniel Larusso?

11.  Qui és la Kumiko i quin és el seu somni?

12.  Quin fet succeeix al bar amb les barres de gel?

13.  Quan en Chozen diu “el nenet i el covard” què respon el senyor Miyagi? Per què?

14.  Per què la Yuki finalment no es va casar ni amb en Sato ni amb el senyor Miyagi?

15.  En què consisteix la cerimònia del te? Qui o quines persones hi participen? Per què?

16.  Quina acció realitza Sato per què el senyor Miyagi lluiti amb ell? I quina petició li fa el senyor Miyagi a en Sato per no pagar prou preu en l’honor?

17.  Quins dos fets importants succeeixen durant la forta tempesta? Pots comentar-los?

18.  Com ajuda en Sato en els desperfectes de la forta tempesta?

19.  Com aconsegueixen finalment en Sato i el senyor Miyagi fer les paus? Qui les fa primer?

20.  En la festa del castell, fa acte de presència en Chozen, què succeeix i com es solventa el conflicte?

21.  Per què en Daniel Larusso no remata a l’enemic Chozen quan està abatut al terra? Què li fa?


22.  Quin ensenyament t’ha donat la visualització de la segona part del film “Karate Kid”?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;