divendres, 30 d’octubre del 2015

"El barcelonista encaixista" de Marta Rojals. Comprensió lectora. Adreçat a 4t d'ESO i Batxillerat


Heus aquí unes piulades entre un periodista esportiu d'Onda Cero (P) i una advocada de Madrid (A), traduïdes de l'idioma 'común':

P: Tota la premsa italiana i mundial felicita el Barcelona. Part de la premsa espanyola n'obvia l'èxit. Poc més a dir.

A: Potser a Espanya no ens n'hem assabentat perquè el Twitter del club és en català i anglès i res en castellà.

P: Et presento @FCBarcelona_es, el seu Twitter més veterà. Potser no ho havies buscat bé.

A: Gràcies perquè efectivament no ho havia buscat bé i estava prejutjant. Demano disculpes.

El barcelonista federalista, o encaixista, somriuria. Ho veieu, victimistes, com parlant la gent s'entén? Diàleg, diàleg i diàleg, és el que nosaltres diem. Aquest intercanvi de piulades, que és públic a Twitter, li agradaria perquè resumeix el somni de l'encaix. En principi és una conversa amb final feliç: s'aclareix un malentès, es reconeixen uns prejudicis, s'esmena l'equívoc i s'emeten unes disculpes. El cas, m'imagino, és que allà on un encaixista hi veu un txic-txac-curat, l''indepe' encara hi veu el problema de fons que persisteix: que el català és un obstacle insalvable per a Espanya (als estrangers, ja els serveixen l'anglès), és aïllament, és exclusió, és política, és nacionalisme, i buf, sort que el Barça també té Twitter en castellà. Aquí s'acaba el 'problema' per a l'encaixista: el castellà sempre serveix per a fer-se perdonar.


El barcelonista encaixista insisteix que el Barça no és política, ni en fa, ni n'ha de fer. I perquè això sigui així i pugui ser del Barça amb tranquil·litat ha de fer l'exercici de menystenir i/o ignorar la història del club, és a dir, tot allò que ha representat des del seu naixement i allò que representa ara. Anar a buscar a les hemeroteques que Primo de Rivera ja havia tancat el camp de les Corts per una xiulada a la Marxa Reial, remoure el passat amb anècdotes com l'afusellament del president del club per tropes franquistes, o explicar que el Barça sempre ha sigut la veu del catalanisme quan li han tapat la boca, són dèries dels pesats 'indepes' que sempre ho barregen tot. Quina mania, sempre, a relacionar coses. El 2015, el barcelonista encaixista troba la comoditat, de nou, en l'ocultació: què li importa, a un penyista de Càceres o del Japó què va passar al club el 1936? Aigua passada és aigua passada, i futbol és futbol.

Però la història és tossuda i el 2015 passa que al minut 17.14 uns secessionistes aïllats canten In-inde-indenoséquè, i els altaveus espanyolistes abaixen el volum i fan plans curts per esborrar les estelades, i després, aiii, resulta que al YouTube tothom ho pot veure i sentir. També passa que uns mal educats xiulen l'himne i el rei d'Espanya, i els realitzadors reben ordres d'apujar l'àudio del 'txunda-txunda' i després, vaaaja, els mitjans lliures difonen la xiulada original. I a l'era d'internet, com se sap tot això se sap que un català de la NBA demana menys multes i més perquès de la xiulada, i per aquest motiu li desitgen la mort; i que un campió d'Europa planta al mig de l'estadi de Berlín una bandera catalana, i que per això li fotrien una bomba, i que un davanter canari parla en català als afeccionats i no l'afusellarien perquè és espanyol, però 'ay, mi niño, qué decepción'. I el barcelonista encaixista, que si pogués estiraria els braços llarg i fort per tapar fins a l'última catalanitat de la grada —si us plau, no barregeu, siguem iguals, encaixem—, li falten mans al cap, i als ulls, i a les orelles, per evitar que li caiguin a sobre —sí, a sobre seu també— l'odi i la ràbia que per tots els mitjans vol ignorar: Pu… Barça-Pu… Catalunya, canta l'adversari, que també té la mania de barrejar.

Aquests dies que el Barça tornava a fer història, he pensat si el barcelonista encaixista s'hi hauria fixat, en aquests detalls. Deixant de banda la xenofòbia, que per a ell sempre seran milions de casos aïllats: quan volia recrear-se en el gol del Messi, per exemple; quan volia sentir entusiasme pel seu equip aixecant una copa, i l'altra, i l'altra; quan volia seguir les celebracions i havia de recórrer a mitjans 'autonòmics' perquè els 'nacionals', ai coi, s'havien quedat encallats en la xiulada. Amb tant de mareig, no és agosarat de pensar que algun encaixista també hagi acabat barrejant coses: 'Aquesta Espanya que m'ha desconnectat el Barça... ves que no m'hagi desconnectat més que això.'


Marta Rojals

(Article extret de: Vilaweb el 9 de juny del 2015)


.Podeu llegir l’article en el següent enllaç:



(Imatge extreta de: blaugranas.com)



!!EXERCICIS:

1. En aquest article Marta Rojals ens parla de diversos temes, enumera’ls.

2. Per què la Marta Rojals intitula l’article “El barcelonista encaixista”?

3. Explica el sentit de la present frase dins del text: “Aigua passada és aigua passada, i futbol és futbol”.

4. A què fa referència quan diu: “L’àudio del txunda-txunda”?

5. Realitza un resum de vuitanta a cent paraules del present article.

6. Cerca al diccionari quatre paraules que desconeguis d’aquest article.

7. Opinió: habies llegit algun article de Marta Rojals? Sabies que és una de les escriptores actuals més llegides? Cerca informació de l’autora i fes-ne una presentació escrita.

8. Fòrum: penses que cal separar la política del futbol? Per què? Raona la teva resposta.

dimarts, 27 d’octubre del 2015

Halloween i la castanyada. Adreçat a tot l'alumnat

.És una festivitat que ens ha vingut adoptada sense conèixer gaire, de la mà de Hollywood.

.L’origen ve de fa tres mil anys, per tant, és una de les tradicions més antigues. Amb el temps s’ha anat transformant una mica. Els primers que la van celebrar van ésser els celtes, perquè pensaven que la nit del 31 d’octubre les ànimes dels difunts tornaven a caminar per la terra.

.El nom de Halloween prové de “All Hallow’s Eve”, traducció literal de vespre de tots els sants, que se celebra el dia 1 de novembre.

.Les carabasses il·luminades provenen d’una llegenda on el granger Jack, va fer un pacte amb el diable després de portar una vida plena de mentides, no pogué anar al cel ni a l’infern. Això féu que es veiés obligat a vagar durant tota l’eternitat amb una llanterna com a única ajuda, feta amb una hortalissa i un carbó roent que provenia de l’infern. D’altra banda, també es creu que les llums de les carabasses enceses recorden els focs que tenen origen en els cementiris a conseqüència dels gasos dels cossos que hi reposen.

.Els americans foren els primers a popularitzar la festivitat de Halloween, ara bé, a Amèrica del Nord es practicava des del segle XIX. La festa té moltes semblances a la festivitat que es realitzava a Minnesota durant els anys 20. Fou allí d’on van inspirar-se la resta de llocs per exercitar la seva festa, on s’acostumava a realitzar una desfilada per tota la ciutat, cosa que en moltes ciutats catalanes es torna a fer de fa uns anys.

.La nit de Halloween si una colla de nens disfressats truca a la porta de casa teva cal que els donis caramels, sinó et poden embrutar la porta de la llar de paper higiènic mullat, omplir-te la façana d’ous o similars. Aquestes bromes vénen de la tradició, quan es pensava que els morts feien peticions als vius i si aquests darrers no accedien a complir-les, les seves vides podien ésser un veritable malson.

.El dia dels difunts la gent es disfressa perquè hi ha la creença que així s’espanten els mals esperits que aquest dia arriben a la terra per a espaordir.

.Als Estats Units a més d’espantar també ridiculitzen els temes d’actualitat. Per això, podem veure disfresses de personatges destacats durant l’any.

.La nit de tots sants cal encendre una espelma si vols dormir bé, i aconseguirem que els mals esperits que vaguen durant aquesta nit sense rumb s’allunyin. És similar a la foguera de sant Joan, que té la mateixa finalitat. Es diu que cal encendre una espelma per cada ésser estimat que ja no estigui amb nosaltres.

.Cada país del món adapta la festa de Halloween a la seva manera. A Hong Kong, per exemple, els habitants col·loquen branques de salze a les portes de les llars perquè passin de llarg les ànimes errants. A Colòmbia tenen una celebració molt peculiar, es dediquen altars amb objectes i flors en honor a les persones que han mort durant aquell any en l’espera que arribin. Aquest altar té tres nivells: el cel, la terra, i l’inframón. A més, es posa aigua per a què l’ànima es renti després del llarg viatge, aromes per a purificar l’ànima, paper picat que representa el vent, espelmes per al foc, llavors i fruits per a la terra, flors de cempasúchil com a ornament, menjar que agradava al difunt per a què mengi, també s’ofereix pa de mort com ofrenda als difunts, així com a alguns objectes personals, la creu del catolicisme; o unes calaveres de sucre que representen l’alegria de la mort. Finalment, apaguen les espelmes per dir adéu i que vinguin el proper any.

A Tòquio realitzen una festa sobre l’erotisme i on realitzen una desfilada de disfresses eròtiques. A Edimburg, els nens petits de cada llar expliquen acudits i històries als més grans. A Irlanda, per exemple, encenen fogueres, com succeeix a Catalunya el 24 de juny.

.Durant l’edat mitjana es recordava als veïns que calia resar pels difunts, feien tocar les campanes dels monestirs. Com que el campaner realitzava un gran esforç a l’hora de tocar les campanes aconseguia rescabalar-se mitjançant castanyes i bevent vi blanç dolç de porró. Hi havia tants campaners que amics i familiars els acompanyaven, així com també participaven a l’hora de tocar les campanes. Aquests també participaven a menjar les castanyes i el vi. En molts pobles de Catalunya, a més, els homes anaven a recollir castanyes, moniatos i llenya, en canvi, les dones preparaven els panellets amb ametlla mòlta i sucre. Llavors, la nit del 31 d’octubre es reunien plegats al voltant de la llar de foc i menjaven castanyes i moniatos.

A la vegada, també era una tradició que els nens deixessin castanyes en algun espai de la llar, perquè durant la nit les ànimes dels difunts de cada família vinguessin a recollir-les i les canviessin pels panellets.




(Algunes idees han estat adaptades de la revista Dona, octubre del 2015)

(Foto extreta de: unanyalquebec.blogspot.com)



!!EXERCICIS:

1.   Explica breument els orígens de la tradició de Halloween.

2.   Redacta una redacció explicant quin seria el teu Halloween perfecte.

3.   Cerca informació sobre com se celebra la festivitat de l’1 de novembre en un país que desconeguis.

4.   Fòrum 1: el dia de les ànimes, veuràs alguna pel·lícula de por, en cas que t’agradin, per tal de seguir la tradició? Per què?

5.   Fòrum 2: què en penses de la festa de Halloween, la castanyada i la festa dels difunts? Et disfresses? Com viuràs aquell dia?

6.   Fòrum 3: creus que en l’antiguitat hi havia massa por als mals esperits i d’aquí que s’hagin creat aquestes festes? Per cert, creus en els esperits? Realment, existeixen? Raona les teves respostes.

7.   Opinió: comenta una pel·lícula que t’hagi fet molta por. No t’oblidis d’esmentar-ne el títol, el director, alguns protagonistes i l’any d’edició.

8.   Comenta quin és el ser terrorífic que més t’hagi espantat, ja sigui real o de ficció i el perquè.







diumenge, 25 d’octubre del 2015

Enric Morera i Viura a cent cinquanta anys del seu naixement. Adreçat a tot l'alumnat




Enric Morera i Viura (Barcelona, 22 de maig del 1865 - 12 de març del 1942) fou un músic representatiu del modernisme a Catalunya. D’una gran energia i coneixedor de la naturalesa. Va tenir una vida viatgera entre Catalunya i Argentina on va provar la seva sort. 

El seu pare l’any 1967 va marxar a Buenos Aires a fer de músic i va ser el seu primer mestre. L’any 1881 la família Morera va tornar a Barcelona i l’Enric va tenir diferents professors com l’Isaac Albéniz. Després d’anades a Argentina es va establir a Còrdova on es guanyava la vida amb la música. Als 20 anys va marxar a Bèlgica i va realitzar estudis d’harmonia on es relacionà amb músics del país.
Al 1890 va tornar a la ciutat de Barcelona. Allí es va tenir ressò amb el poema simfònic Introducció a l’Atlàntida de Mossèn Cinto Verdaguer. Enric col·laborava amb poetes com Àngel Guimerà i freqüentava amb impulsors del modernisme català com Santiago Rusiñol, que va escriure l’obra teatral L’alegria que passa i per a que Morera va amenitzar amb música. La influència del postromanticisme germànic va marcar la seva formació.

Va destacar com a fundador de la societat coral Catalunya Nova i el Teatre Líric Català. A Argentina el 1909 va rebre la petició de composar L’himne de la pàtria i el 1911 va decidir retornar a Barcelona com a sotsdirector de l’Escola Municipal de Música i professor d’harmonia i contrapunt.

Entre les seves obres destaquen cançons populars catalanes harmonitzades, una missa, òperes, com per exemple: “La fada” (1897), “Empòrium” (1906), “Bruniselda” (1906), “Titaina” (1912) o “Tassarba” (1916), totes quatre estrenades al Gran Teatre del Liceu; obres simfòniques, com “Introducció a l’Atlàntida –poema simfònic-“ (1893); cançons per a corals, música de cambra i sarsueles, la majoria adaptades de textos de Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Josep Carner, Frederic Soler o Víctor Balaguer. Va ser músic fonamental de la sardana i va abraçar una àmplia obra en aquesta vessant. Destaquen La Santa espina, Les fulles seques, La sardana de les monges, L’Empordà, Serra amunt, Les neus que es fonen, La nostra Roser, Girona i el Senyor Esteve.

Durant aquest any 2015 s’està celebrant l’any Morera en motiu del 150è aniversari i en molts llocs de les nostres contrades se l’homenatja i segueix homenatjant ballant sardanes. D’un home marcat pel seu clar catalanisme i amor a la terra.           




L’EMPORDÀ


Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i arran del mar
s’obre una plana riallera,
n’és l’Empordà!
Digueu, companys, per on hi aneu?
digueu, companys, per on s’hi va?
Tot és camí, tot és drecera,
si ens dem la mà!
Salut, salut noble Empordà!,
Salut, salut palau del vent!
portem el cor content, i una cançó!
Pels aires s’alçarà,
pels cors penetrarà,
penyora es-nirà fent de germanor
una cançó!
A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena.
Ell canta al dematí, que el sol hi és bo,
ella canta a les nits de lluna plena.
Ella canta: “Pastor em fas neguit”
Canta el pastor: “Em fas neguit sirena”
“Si sabessis el mar com és bonic!”
“Si veiessis la llum de la carena!”
“Si hi baixessis, series mon marit!”
“Si hi pugessis, ma joia fóra plena!”
“Si sabessis el mar com és bonic!”
“Si veiessis la llum de la carena!”
La sirena es feu un xic ençà,
un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla,
i de l’amor plantaren la cabanya:
fou l’Empordà!

Lletra de la sardana: Joan Maragall i Gorina

Música: Enric Morera 


(Article escrit per: Maria Rosa Corretgé i revisat per Josep Maria Corretger)

(Imatges extretes de: musicsperlacobla.com i ca.vikipedia.org)



!!EXERCICIS:

1. Comenta el perquè de la importància d'Enric Morera dins del Modernisme.

2. Explica el vincle que hi havia entre el músic Enric Morera i alguns escriptors catalans.

3. Enric Morera va sobresortir sobretot per un tipus de composicions musicals, quin era? Posa'n alguns exemples.



divendres, 23 d’octubre del 2015

Pràctica de "Jardí vora el mar", de Mercè Rodoreda. Adreçat als de literatura

Aquesta fitxa és de pràctica de "Jardí vora el mar" de Mercè Rodoreda. Són preguntes que seran molt d'estil a l'examen. Si algú té dificultats en algun d'aquests exercicis cal que s'apliqui en l'estudi de l'obra. Recordeu que no és suficient amb el que s'explica a classe, sinó que heu de fer alguna lectura més vinculada a l'obra.



Al blog trobareu fitxes amb materials addicionals de "Jardí vora el mar" i Mercè Rodoreda.


.Recomanació:

(Guia de lectura de "Jardí vora el mar")


(Imatge extreta de: expertnetworking.info)



!!EXERCICIS:

1. Escull quatre dins fragments de l'obra i explica qui parla i per què ho diu. De sis a deu línies.

1.      Però la senyora m’agradava molt... per mirar-la només. A vegades li hauria dit: “Segui, que la miraré”. No vaig gosar mai, és clar. Però li ho hauria dit si no m’hagués pensat que, a més de creure que havia perdut l’enteniment, potser m’hauria despatxat.


2.      A mi sempre m’ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos d’aquesta casa me’ls estimava. Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me’n recordo, sóc massa vell i de vegades m’embolico sense voler... No calia pas anar a veure pel·lícules a l’Excelsior les temporades d’estiu amb els seus amics.


3.      La Miranda feia moltes manyagueries per conquistar-lo. Li deia que l’havia de pintar davant dels rododendrons. Ell m’havia dit que em pintaria a mi sense demanar-li-ho. I la Miranda se li posava al davant i li feia cares i posats i li preguntava com li agradava més, fins que un dia ell va dir que no tenia temps de pintar-la, però que li faria el dibuix. La va tenir més d’una hora plantada dreta i a cada moment la renyava perquè li deia que s’havia bellugat.


4.      Abans de dir-li que la volia, van passar dos anys. Ella treballava a la casa, al temps de la senyora Pepa. La van llogar perquè ajudés la cambrera. El primer dia que la vaig veure amb aquell vestidet de romaní i amb aquells cabells tan rossos... potser ningú no s’ho creurà, però vaig estar enamorat dos anys i ella ni va adonar-se’n. Ni la mirava si ens topàvem. Però la sentia.


5.      Havien anat cap a l’esquerra, a la banda on la platja queda tancada per les roques. Feia una nit tranquil·la, no massa fosca, amb el pebre de les estrelles tremolant. A poc a poc els vaig destriar del glop d’ombra, estirats i junts: ¡el senyoret i la Miranda! Sense voler, de tan engrescat que estava espiant, vaig clavar un cop de colze al test i el vaig fer caure daltabaix. I jo, cames ajudeu-me.


6.      Devia tenir uns trenta-cinc anys, molt ben portats. De vegades, quan reia, es partia i semblava que només en tingués vint. Ros de cabell i amb els ulls una mica grisos. Molt prim, molt alt, amb una arruga molt forta a cada banda de la boca, que la Quima deia que li devia venir d’estar trist a l’Àfrica tot sol i que jo estic segur que li venia de tant riure. Va portar un lleó petit i dues pells de burro-zebra que de seguida van penjar a la paret. I molta alegria. I molta alegria. I enrenou. Van fer fer una gàbia pel lleó a casa del ferrer, amb una caseta per dormir.


7.      I la Miranda es va deixar festejar pel senyoret Sebastià. Era el que tots volien. Una distracció. I la senyoreta Eulàlia un dia va dir: “Ja començo a trobar que el meu marit fa la comèdia potser una mica massa ben feta”.


8.      Els va portar un home petit, de mitjana edat. Era el que s’havia de quedar a cuidar-los. De seguida em va dir que li deien Toni i que de jove havia guanyat carreres. Havia estat molt conegut.


9.      Tots la van voler veure i la senyoreta Maragda, ficant-se allà on no la demanaven, va dir que la podrien tenir a la tribuna, lligada, que els distrauria. Es deia Tití. La Tití ho va fer molt bé. Es passava el dia damunt el coixinet de seda, feia quatre saltirons i s’entretenia amb qualsevol cosa.


10.  Van anar a buscar la barca en Feliu i el dels patins, amb la llanxa motora. La van dur a remolc. Fins al vespre no es va començar a dir que l’Eugeni havia desaparegut. Tothom ho comentava a la seva manera. Ningú no ho va ensopegar. La senyoreta Maragda deia que segurament els havia volgut fer una broma i que quan menys s’ho pensarien se’l trobarien al davant.


11.  –És curiós... Amb l’Eugeni no ens assemblàvem gens, però tenia coses meves. Poques, però en tenia. Quan penso en ell em veig una mica com quan era jove. Disminuït, és clar, perquè jo mossegava. I fort... També me’n vaig anar de casa. No per ximpleries com ell... Sé perfectament la història... la gent no es pot estar d’enraonar... Jo vaig anar a espetegar a l’Argentina. La meva mare s’havia quedat viuda molt jove i s’havia tingut de posar a servir. A mi em va ficar d’aprenent de forner. Tot hauria anat d’una altra manera si no s’hagués tornat a casar. Ara potser tindria un forn a Gràcia.

12.  ¡Que n’he arribat a fer de comèdia, després parlant d’ella! I aguanti’s: es deia Zoila. A Cuba vaig tirar al dret. Vaig doblegar molta gent i aviat vaig fer fortuna. La Maribel va trigar molt a venir. La senyora Bellom, que ja no era de la primera volada i tenia els ossos bastant durs, va morir del part. I el que són les coses: vaig plorar com una criatura.

13.  A la senyoreta Eulàlia les coses li anaven bé. L’exposició de Nova York li havia fet guanyar diners i, per venir, s’havia comprat un cotxe vermell cirera. En Feliu havia fet una exposició a Barcelona, però ningú no en deia res.


(Fragments extrets de: RODOREDA, M., (2013). Jardí vora el mar, Club Editor, Barcelona) 



2. Escull un personatge de “Jardí vora el mar” i explica’n tot el que sàpigues.

3. Realitza un resum d'un dels sis capítols de "Jardí vora el mar". Si algú ha participat en aquest exercici, no es pot repetir.

4. Explica el significat de quatre frases fetes que apareguin a l'obra.

5. Cerca un fragment de l'obra "Jardí vora el mar" que t'hagi agradat, enganxa'l en aquesta fitxa i justifica'n la teva selecció.

dimecres, 21 d’octubre del 2015

"Retorn al futur". Adreçat a tot l'alumnat





"Retorn al futur" fou una trilogia iniciada el 1985 que tingué molt èxit. A dia d'avui està molt de moda perquè a més de celebrar els trenta anys del primer film, en Doc programava el Delorean amb data de 21 d'octubre del 2015 en la segona part, dia en què ens trobem. Fou un film interessant i que va avançar-se a diversos elements tecnològics, ara bé, no en tots. A la vegada que fou una trilogia que estigué molt ben plantejada i escrita. Sempre ha estat una de les meves pel·lícules preferides, per la qualitat de l'argument i per la identificació que sentia amb en Marty McFly. Sempre que puc la torno a reviure per televisió, atès que em recorda la meva infantesa. La millor de les tres és la primera, tot i que la tercera part no desentonava tampoc. La trilogia és una meravella i el guionista va realitzar una gran feina!


.Escolta la fantàstica música d'Alan Silvestri, segur que t'emocionarà!


.Ah, per cert, una de les millor pàgines web amb informació detallada sobre pel·lícules és:

http://www.filmaffinity.com


.Aquí hi ha la fitxa de la pel·lícula:

http://www.filmaffinity.com/es/film309023.html

http://www.filmaffinity.com/es/film775323.html

http://www.filmaffinity.com/es/film236795.html


N.B. Hi ha alguns rumors que en Doc i en Marty podrien tornar a viatjar a través del temps!


(Imatges extretes de: tecnologia.elbiezodigital.com, bolsamania.com i filmaffinity.com)



!!EXERCICIS:

1. Escull i argumenta quina és la teva pel·lícula preferida. 

2. Cerca informació d'una pel·lícula que t'interessi. Adjunta el seu cartell i omple la següent fitxa:

.Títol original:
.Any:
.Durada:
.País:
.Director:

.Guió:
.Música:
.Fotografia:
.Repartiment:
.Productora:

.Gènere:
.Sinopsis:
.Premis:
.Crítica:



2. Visualitza la trilogia de "Retorn al futur" i digues quins aparells tecnològics existeixen avui dia i quins no dels apareguts al film.

Pista: 



3. Fòrum: t'agrada la trilogia de "Retorn al futur"? Raona la teva resposta.



La novel·la. Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga. Adreçat a tot l'alumnat


La literatura de postguerra es trobà molt marcada per la novel·la psicològica on sobresortien figures com Marcel Proust, James Joyce o Virginia Woolf. Aquest tipus de novel·la psicològica tenia com a principals elements caracteritzadors: la subjectivitat dels personatges, la introspecció psicològica i viatge al món interior dels protagonistes, influït pels estudis de Sigmund Freud, tot fent un del monòleg interior o del discurs directe. Dins de la nostra literatura, destaquen com a capdavanters d’aquest gènere: Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda, a més de, Miquel Llor o Carles Soldevila.


MERCÈ RODOREDA i GURGUÍ

Nascuda un 10 d’octubre del 1908 en una torre del barri de Sant Gervasi. No tingué germans i va estar influenciada pel seu avi, gràcies a ell, tingué amor per les flors i sobretot, per Catalunya. A l’edat dels nou anys hagué d’abandonar l’escola per anar a cuidar el seu avi. D’aquí que sigui una autora autodidacta.




Rodoreda es casà a l’edat de vint anys amb el seu oncle, que tenia catorze anys més que ella. Un any després va néixer el seu únic fill. Aviat se sentí decebuda del matrimoni i de la maternitat, i ho aprofità per escriure articles i contes en diferents revistes com per exemple: Mirador, La Revista, Meridià, La Revista de Catalunya.

L’any 1932 publicà el que seria la primera novel·la, “Sóc una dona honrada?”. Aquesta obra fou seguida per tres obres més que foren descartades per l’autora, ja que les considerava de poc valor literari.

L’esclat de la guerra civil el 1936 estancà la trajectòria literària de Mercè Rodoreda, que hagué d’exiliar-se a diverses poblacions franceses: Roissy-en-Brie, París, Llemotges o Bordeus, com va passar a d’altres intel·lectuals republicans catalans. El 1954 definitivament va instal·lar-se a Ginebra amb la seva parella d’aleshores, Armand Obiols, i a poc a poc, va anar reprenent el seu camí literari.

El 1978 retornà a Catalunya i s’establí a Romanyà de la Selva. Rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1978. Morí a Girona el 13 d’abril de 1983 a l’edat de 74 anys.


OBRA

Les seves obres han estat traduïdes a més de trenta llengües, d’entre les quals destaquen: l’alemany, l’italià, el finès, el vietnamita, el grec, el japonès o el rus. L’obra “La plaça del Diamant” fou portada al cinema el 1982. Fou durant molts anys la novel·la catalana més venuda fins que el 1974 aparegué “Mecanoscrit del segon origen” de Manuel de Pedrolo.

El 1934 s’editen les obres: “Del que hom no pot fugir”, “Un dia de la vida d’un home”. Dos anys després, el 1936 veu la llum “Crim”, una novel·la policíaca. Un any més tard, el 1937 va editar “Aloma” que rebé el premi Creixells. Fou una de les primeres obres de la qual l’autora en quedà satisfeta. L’obra avança alguns dels temes que s’aniran reiterant en obres posteriors: la condició social i personal de la dona, el desengany amorós, una visió pessimista de la vida, entre d’altres.

L’exili aturà la seva trajectòria literària, que reprengué amb l’edició de “Vint-i-dos contes” (1958), fet que li valgué el premi Víctor Català el 1957.

El 1962 i amb la publicació de “La plaça del Diamant” inicia la seva etapa de maduresa, amb novel·les i contes marcats amb un to psicològic. Parlem d’obres com: “El cafè de les Camèlies” (1966), “Jardí vora el mar” (1967), el recull de contes “La meva Cristina i altres contes” (1967) o “Mirall trencat” (1974), una obra que té com a recurrents la vellesa i la mort.

Rodoreda va seguir escrivint i les seves darreres obres editades foren: “Viatges i flors” (1980), “Quanta, quanta guerra...”  (1980) i les aparegudes pòstumament, “La mort i la primavera” (1986), “Isabel i Maria” (1991).



També va escriure diversos textos teatrals com per exemple: “Un dia” (1959),”La senyora Florentina i el seu amor Homer” (1953),  ”L’Hostal de les tres camèlies” (1973),  “El parc de les magnòlies” (1976),  “El maniquí” (1979).

L’autora també fou coneguda per l’amor a la pintura, fet que la va portar a realitzar algunes exposicions amb els seus quadres.


LLORENÇ VILLALONGA I PONS

Va néixer a Palma de Mallorca l’1 de març del 1897 dins d’una família d’antics propietaris rurals. Aviat estudià la carrera de Medicina en la seva branca de psiquiatria i psicoanàlisi a París. Ciutat que li generà interès per la literatura francesa del segle XVIII i per Marcel Proust.



Durant la guerra civil espanyola s’afilià a la Falange Española, i adoptà posicions anticatalanes, a la vegada que va escriure en castellà. El 1936 es va casar amb una cosina segona i decidí establir-se a Binissalem, allí començà a escriure la seva gran novel·la “Bearn”.

Finalitzada la guerra va veure que el món tradicional de Mallorca anava canviant a causa del turisme i del progrés. Sota la influència de Marcel Proust, Villalonga s’inspirà en l’època d’infantesa i joventut a Mallorca per escriure algunes de les seves obres.

Morí a Palma el 27 de gener de 1980 a l’edat de 82 anys.


OBRA

Villalonga va ser conegut com a novel·lista, emperò també va escriure contes i obres de teatre. “Mort de dama” (1931) fou la primera novel·la, que alhora, generà una caricatura de l’aristocràcia rural de les illes als anys vint i això no agradà.

Acabada la guerra, vingueren “La novel·la de Palmira” (1952), “Bearn o la sala de les nines”, que aparegué en castellà el 1956 i posteriorment en català el 1961, obres que juntament amb “Mort de dama” (1931) formen el cicle de Bearn, on Villalonga explica les seves vivències de joventut i mostra una societat mallorquina en constant transformació, fet que sempre va voler plasmar en diverses obres. Aquesta darrera és una de les seves obres més importants, en la qual retrata una societat que anava canviant.



D’altres novel·les d’en Llorenç Villalonga foren: “L’àngel rebel” (1961), “Desenllaç a Montlleó” (1963), “L’hereva de Donya Obdúlia” (1964), “Les fures” (1967), “La Lulú o la princesa que somreia a totes les conjuntures” (1970), “Lulú regina” (1972), “El misantrop” (1972). En totes aquestes obres plama l’enfrontament entre la raó, l’ordre i el desencantament al qual es veurà abocat la societat.

Els darrers anys de vida va fer sàtira de la societat tecnològica en obres com “La gran batuda” (1968), “Flo la Vigne” (1974), “Andrea Víctrix” (1974).

Finalment, algunes de les seves obres teatrals foren: “Fedra” (1965) en castellà, “Faust” (1956), “Aquil·les o l’impossible” (1964), “Els desbarats” (1965), “Un estiu a Mallorca” (1975).

(Imatges extretes de: clubeditor.cat, ara.cat, abc.es, casadelibro.com)

(Material adaptat de: DIVERSOS, (2011). Llengua catalana i literatura. 4t d'ESO,    

  Editorial Teide, Barcelona)


!!EXERCICIS:

1.      Cerca a Internet informació de dues obres de Mercè Rodoreda i realitza un resum de sis a vuit línies.

2.      Explica què era i en què consistia el cicle de Bearn de Llorenç Villalonga.

3.      Comenta el present fragment de “Bearn o la sala de les nines” de Villalonga, extret de visat.cat.

La seva ànima era clara i canviant com el vidre. Precisament perquè es tractava d’un home sincer, no es podia saber mai com era, igual que no és possible endevinar quines seran les imatges que s’aniran reflectint damunt un cristall. És curiós que aquestes persones que no s’han tancat dins un sistema, tal vegada per no prescindir de cap aspecte de la veritat, sien les que se’ns apareixen com a més trapasseres. Si a això hi afegim que, als senyors, els acostumen de petits a les fórmules amables que no són fetes per esser preses al peu de la lletra, però que les persones de poc món les hi prenen, tendrem un altre dels motius que feien desconfiar de Don Toni. La gent vulgar creu que només els maleducats són sincers, perquè no sap desxifrar els valors convencionals i sobreentesos de les formes. Per a aquests pagesos, el senyor no era bo d’entendre. Crec que ja t’he dit, per exemple, que acostumava a dur perruca blanca i hàbit franciscà. Els qui relacionaven la seva vida passada i les seves converses, no sempre edificants, amb aquell hàbit, només hi veien la dissonància, que certament existia, però hi haurien pogut veure també les analogies (vida recollida, amor als temes de l’esperit) que no eren menys reals. No sabent parlar més que una llengua, s’admiraven d’aquell home que en parlava unes quantes. El senyor era fonamentalment ben intencionat, malgrat que alguns dels seus actes hagin estat desastrosos; però ell creia que els desastres eren ocasionats més per un error de la intel·ligència que per una maldat voluntària, que es negava a admetre.

Llorenç Villalonga, Bearn o La sala de les nines. Barcelona: Club Editor, 1961.


4.      Explica dos aspecte que hagin marcat l’obra de Mercè Rodoreda i dos més la de Llorenç Villalonga.

5.      Comenta el present fragment de “El carrer de les Camèlies”.

Un dia vaig explicar a la Paulina que feia molt de temps havia vist un cavall amb la pell d’una anca oberta i amb la carn tota voltada de mosques encastades. I que me’n recordava perquè aquell cavall tenia els ulls tristos. Ella em va dir que mai no s’havia fixat en els ulls dels cavalls però en els de les persones sí, i que si les dones no es pintessin els ulls els tindrien ensopits. Va dir que un dia ens els pintaríem i sortiríem a passejar amb els ulls ben pintats, per agradar.

Ho vam fer el dia que la senyora Magdalena va anar a casa del dentista perquè l’arrel d’una dent creixia i se li anava ficant pel paladar. Vam anar al cobert amb un tap de suro i una capsa de mistos. La Paulina va tallar una llenqueta de suro, li va fer punta com si fos un llapis i jo vaig acostar un misto encès al tap i vaig cremar tot un cantell. Després vam passar el llapis pel negre, ens vam pintar els ulls i ens vam fer les celles més gruixudes. Quan vam sortir al carrer els ulls em feien nosa. Vam anar carrer avall i el cor em batia molt fort només de pensar en la cara que faria la primera persona que em veiés amb aquells ulls de senyora. Va ser un home que tenia una cama de debò i l’altra de fusta, i ens va passar pel costat sense mirar-nos. Després van venir dues senyores carregades amb cistells i una senyora molt vella acompanyada d'una senyora més jove, que tampoc no es va adonar de nosaltres. Però un noi, que devia ser estudiant perquè duia llibres a sota el braç, se’ns va plantar davant i va dir que ens havíem de rentar la cara. La Paulina li va donar una empenta tan forta que els llibres li van caure a terra. Vam pujar el carrer de Verdi corrent i cridant, agafades de les mans. A l’entrada del carrer de les Camèlies un nen jugava a fer muntanya de fang: en vaig agafar un grapat i el vaig encastar a la paret de la senyora Rius.

De tot això me’n recordo molt bé i ho explico perquè va ser el dia que vaig tornar a veure l’Eusebi. Després de tants anys. M’estava menjant una poma que m’havia donat la Paulina i tot d’una vaig sentir un xiulet al peu del reixat. El jardí va fer un giravolt de branques i de fulles, i de molt lluny em va venir una onada de records: la roda, els coets, les agulles de pi i les bales de vidre llistades d’espès i de clar rodolant per una drecera amb pedres i pols. Havien passat dos anys de la guerra i l'Eusebi, al peu del reixat, alt i prim, amb la camisa descordada i amb els cabells mal tallats, amb un rínxol al front, ja era un home. Vaig girar el cap i em vaig acostar al reixat mig d’esma, i sense dir res vaig encastar el front als ferros. Em va tocar els clotets de les galtes. Al cap d’uns quants dies vam començar a sortir junts. Jo aleshores vivia ensopida, sense ganes de ficar-me al llit quan n’era fora i sense ganes de llevar-me quan era a dins. Recordo un camí de terra forta i una atzavara amb les flors com un fanal i el sol ponent al darrera. Una nit vam anar a la barraca, el seu germà havia mort a la guerra, i ja no vaig tornar mai més a casa. I era com si la casa i els senyors que m’havien recollit, amb les tasses de til·la i la torratxa i la butaca groga i la història de la imperdible i del paper, fossin una d’aquelles històries que s’expliquen a les criatures per fer-los por a les nits d’hivern o per fer-los alegria, segons com siguin. La Paulina ens va veure marxar.


Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;