dimarts, 28 de juliol del 2015

"La gallina de la padrina". Conte d'arreu del món. Adreçat a tothom

LA GALLINA DE LA PADRINA
Conte tradicional del Tibet
En un poble oblidat del Tibet vivia una velleta a la qual li encantava sopar ous. Tots els dies recorria un llarg camí per anar fins al mercat més proper a per la preuada menja. Però com que era molt vella, cada vegada li costava més el viatge, així és que estalvià i comprà una gallina.
Mai havia entès molt bé a aquest plumífer animal perquè era molt ignorant, i se sorprengué una mica. Aviat començà la gallina a pondre un ou a diari. La velleta estava tan contenta que decidí convidar els seus amics a sopar la nit de Nadal. Aquell matí anà al corral: la gallina havia post el seu ou com acostumava a fer, emperò l’anciana en necessitava tres més, l’hi demanà que els pongués per aquell moment. L’animal, que no entenia res, seguí el seu camí fins que la velleta l’agafà per la gargamella i l’obrí en canal. No trobà cap ou i la gallina morí desagnada. Els convidats s’estranyaren en veure la gallina en escaldum al seu plat i no ous. I l’anciana no tingué més remei que explicar-los la desgràcia que li havia succeït. Tots es van posar a riure de la seva ignorància i li aconsellaren que realitzés algun curs de cultura general a distància.
La velleta ho perdé tot per no tenir paciència ni coneixements elementals i es posà molt trista. Llavors, pensà:
-“Mai és tard per a començar”.



(Traduït per Josep Maria Corretger. Extret de Cuentos del mundo, n.48 de Sofía Sánchez, dins 20 Minutos)
(Imatge extreta de: imagui.com)


!!EXERCICIS:
  1. Redacta un petit resum de quatre a cinc línies d’aquest conte.
  2. Anota dues paraules que desconeguis del text, cerca-les al diccionari i explica el seu significat.
  3. Per què l’anciana comet l’error amb la gallina?
  4. Opinió: com veus l’actitud dels convidats de l’àvia?
  5. Pots extreure alguna moralitat del present conte d’arreu del món?
  6. Anota cinc noms, cinc verbs i cinc adjectius que apareguin al conte.
  7. Pensa un sinònim de: però, velleta; per a no repetir els mots.
  8. Fòrum: t’agraden els contes, sobretot els d’arreu del món? Per què?
  9. Creació: canvia el final del conte per un que t’agradi més.
  10. Realitza un dibuix o cerca una imatge per Internet que representi el conte de “La gallina de l’àvia”.

diumenge, 26 de juliol del 2015

Set frases fetes de "El cafè de la granota", de Jesús Moncada (2). Adreçat a tothom


.Buscar la lluna per la bassa:
Complicar les coses.
Ex:
-Es pensava que guanyaria el cas, emperò el jutge buscava la lluna per la bassa.


.Fer passar el trill per l’esquena:
Humiliar, fer sotmetre.
Ex:
-Dins del bar li van passar el trill per l’esquena perquè marxés.


.Ni un sacre:
No haver-hi absolutament res.
Ex:
-Va anar a comprar tan tard que als prestatges no hi havia un sacre.


.No tenir pa a l’ull:
Ser subtil a l’hora de descobrir les coses, sagaç.
Ex:
-En Sherlock Holmes sempre va demostrar no tenir pa a l’ull.


.Guardar-se’n com de caure al riu:
Rebujar de parlar o fer quelcom.
Ex:
-En veure la problemàtica, es guardà com de caure al riu.


.Quedar-se de soldat de peu:
Veure frustrat un desig, un projecte.
Ex:
-Al no superar l’examen va quedar-se de soldat de peu.


.Saber com s’ha de menjar la bresca:
Saber la manera correcta de fer les coses.
Ex:
-El meu pare sempre sabia com s’ha de menjar la bresca a l’hora de treballar.


(Imatge extreta de: historiadeaielo.blogspot.com)
(Extretes del llibre: MONCADA, J. (2010). El café de la granota, Educació 62, Barcelona)


!!EXERCICIS:
  1. Pensa en la imatge de la fitxa i esmenta amb quina frase feta es relaciona i per què.
  1. Aporta quatre frases fetes que desconeguis i explica què volen dir.
  1. Explica la diferència que hi ha entre una frase feta i refrany. Exemplifica-ho.
  1. Fòrum: has llegit l’obra “El cafè de la granota” d’en Jesús Moncada? Què t’ha semblat el llibre de contes? Quins t’han agradat més i quins menys i per què?
  1. Enumera els principals trets estilístics de l’escriptura de Jesús Moncada.





dijous, 23 de juliol del 2015

Set frases fetes de "El cafè de la granota", de Jesús Moncada (1). Adreçat a tothom





.Fer entrar en senda:
Fer entrar en raó.
Ex:
-Després de la discussió va començar a entrar a en senda.


.Clavar un juli:
Pegar a algú.
Ex:
-La policia clavava un juli a aquell individu que no complia les normes.


.No li quedava altre Déu:
No tenir ningú més que el pugui alliberar d’una càrrega que el sotmet.
Ex:
-A l’equip del meu poble no li quedava altre Déu per salvar la categoria.


.Anar a can Pistraus:
Anar al desastre, a la perdició.
Ex:
-Per culpa de l’àrbitre el títol se’n va anar a cap Pistraus.


.Anar en sucs:
No construir-se.
Ex:
-Aquella construcció amb la crisi anà en sucs.


.Treballar per al dimoni:
Treballar en va, sense treure’n profit.
Ex:
-El meu veí sempre treballa pel dimoni.



.Tenir ànima de càntir:
Ésser tímid i feble.
Ex:
-Quan va perdre va començar a tenir ànima de càntir.


(Imatge extreta de: poemesvisuals.com)
(Extretes del llibre: MONCADA, J. (2010). El café de la granota, Educació 62, Barcelona)


!!EXERCICIS:
  1. A quina frase feta fa referència la imatge que acompanya la present fitxa i per què?
  1. Escull quatre frases fetes aparegudes a la fitxa i redacta una oració amb cadascuna.
  1. Cerca sis frases fetes en un llibre ja sigui novel·la, narració o conte en català i explica el seu significat.
  1. Fòrum: com aprens frases fetes? Quin creus que és el millor mètode per fer-ho? És bo emprar frases fetes quan parlem? Per què? Raona les teves respostes.
  1. Anomena el nom de quatre pàgines web on puguis aprendre frases fetes en català.








divendres, 17 de juliol del 2015

"L'illa màgica". Conte d'arreu del món. Adreçat a tothom

L’ILLA MÀGICA

Conte tradicional de Noruega




Una família de pescadors treballava sense repòs per a subsistir. Uns dies abans de la nit de Nadal, el pare se n’anà a la mar, emperò quan tenia la barca plena de peixos, una tempesta el féu naufragar en…

-“Benvingut a l’illa de l’abundància”, li digué un ancià.

El pescador seguí a l’ancià fins a una casa on l’esperava un festí. I com estava tan cansat i afamat, es posà a menjar fins que caigué adormit.

Quan despertà, l’ancià li digué:
-“Pots quedar-te a l’illa, mai et mancarà res”.

-“Li agraeixo la seva amabilitat, però estic preocupat per la meva família”, contestà el pescador.
Era el dia de Nadal, i l’ancià emplenà la barca del pescador amb tot tipus de menjars, però abans que el pescador marxés, l’ancià li digué:

-“Has de llençar tots els peixos a la mar abans d’arribar a la teva casa. És molt important”.

El pescador salpà i llençà tots els peixos durant el trajecte, menys un d’or que guardà per a la seva muller. Quan estava a prop de la riba, una tempesta s’originà i llavors… Recordà les paraules de l’ancià i llençà el peixet d’or per la borda. La tempesta s’aturà i retornà sa i estavi, ric i feliç, i a temps per a celebrar el Nadal amb la seva família.


(Traduït per Josep Maria Corretger. Extret de Cuentos del mundo, n.47 de Sofía Sánchez, dins 20 Minutos)

(Imatge extreta de: islamauricio.com)



!!EXERCICIS:

1.      Sabries explicar aquest conte a un company? Com ho faries? Primer de tot, realitza un petit resum per facilitar la teva tasca.

2.      Pensa un sinònim dels següents mots: “digué”, “contestà”, “llençar”, per tal d’evitar repeticions i millorar el text.

3.      Opinió 1: creus que el conte té algun ensenyament aplicable a la vida real? Quin? Per què?

4.      Cerca els valors que existeixen, escriu-los i llavors, pensa quin és el valor que més s’ajusta a l’explicació del conte. Justifica la teva resposta.

5.      Fòrum 1: quines tres coses per ordre d’importància t’emportaries a una illa deserta i per què? Dóna arguments que aclareixin les teves decisions.

6.      Opinió 2: si et trobessis a l’illa de l’abundància com el pescador, com haguessis actuat? Què haguessis fet al seu lloc? Haguessis obeït a l’ancià o bé haguessis anat a la teva? Per què?

7.      Fòrum 2: què t’ha semblat el present conte d’arreu del món? Què t’ha agradat o decebut del conte i per què?

8.      Sintetitza el conte en cinc paraules ordenades cronològicament que facin referència a la història.

9.      Creació literària: canvia el final del conte per un que t’agradi més.


10.  Realitza una petita il·lustració per acompanyar el present conte.

dimarts, 14 de juliol del 2015

La meva paraula preferida (38): "Estantís". Adreçat a tothom.







.Estantís:

1. Corromput per estagnació.

Ex:

Les aigües del riu cada cop són més estantisses a causa de la brutícia.



2. No és una cosa fresca, que comença a passar-se, a corrompre's.

Ex:

-Feia tanta calor que el tall de vedella es fa fer estantís.



3. Passat (en sentit figurat)

Ex:

-El meu barri està esdevenint estantís perquè l'ajuntament no hi inverteix suficient.


.Justificació:

És una paraula força rebuscada. L'he trobada interessant de resuscitar-la i veure'n el significat.


(Imatge extreta de: laserraladalitoral.com)

(Font: DIEC2)


!!EXERCICIS:

1. Escriu cinc oracions amb la paraula "estantís".

2. Aporta la teva paraula preferida del mes i argumenta el perquè de la teva tria.

3. Cerca quatre mots que vulguis salvar del seu poc ús i explica el seu significat.

4. Fòrum: t'agrada aprendre paraules noves? Empres els diccionaris quan desconeixes algun mot o bé dedueixes pel context? Quines són les teves estratègies per aprendre nous mots?

dissabte, 11 de juliol del 2015

"Etzivar" o "etzibar"? Dubte ortogràfic. Adreçat a tothom

Etzivar o etzibar?
Etzibar” és una paraula que tendim a escriure-la malament, és a dir, tenim tendència a pensar-nos que s’escriu amb ve baixa, quan realment s’escriu amb be alta.
Etzibar” significa ‘pegar, donar, un cop’.
Ex:
-Li va etzibar un cop de puny molt fort a la cara.

Però també té una segona ascepció similar, amb el significat de: ‘engegar, llançar violentament contra algú o alguna cosa’.
Ex:
-En escoltar aquella paraulota etzibà a córrer.



(Font: Diccionari Manual de la Llengua Catalana)
(Dibuix realitzat per: Rita Martín de 2n d'ESO)


!!EXERCICIS:
  1. Redacta sis oracions amb la paraula “etzibar”.
  1. Aporta quatre paraules que et facin dubtar com “etzibar” de la seva escriptura i esmenta el perquè.

  1. Fòrum: has trobat interessant aquesta fitxa? Quins temes t’agradaria que apareguessin al blog a nivell de llengua o d’ortografia? T’ha ajudat la fitxa a millorar la teva escriptura?

divendres, 10 de juliol del 2015

Passeig per la Mequinensa literaturitzada de Jesús Moncada. Adreçat a tothom


Quan fem referència a l’autor per excel·lència de Mequinensa estem parlant de Jesús Moncada, i de cap altre, d’escriptors com en Moncada no n’hi haurà cap més en la Mequinensa natal, perquè tot el que va fer aquest literat per la seva població no va ser poc, sinó que la va elevar al coneixement de tothom, així com dels contorns del seu poble. En resum, que va universalitzar Mequinensa i ho va fer amb gran mestratge, donant veu a gent normal. En Jesús, nascut a Mequinensa un 1 de desembre del 1941, ens deixà ara fa deu anys, per culpa d’una greu malaltia a Barcelona, el 13 de juny del 2005, amb tan sols seixanta-tres anys i qui sap si amb alguna obra al tinter, emperò tot i no tenir en Moncada físicament, la seva obra perdura ben viva i us en puc donar diversos exemples:
El cafè de la granota” és una obra que es fa llegir actualment als instituts a nivell de Batxillerat; en molts clubs de lectura es llegeix “Camí de sirga” o un altra mostra ha estat la teatralització dels seus contes a “Mequinensa” de Jesús Moncada al meu poble natal, Alcarràs, tres representacions teatrals que foren un èxit el passat mes de gener a càrrec del grup teatral Remember Company. A més Espais literaris de Jesús Moncada a la pàgina web www.jesusmoncada.cat recupera fragments via itineraris dins la seva obra narrativa. Uns itineraris que poden estructurar-se de la següent manera: de Lleida a Mequinensa, dins de la vila de Mequinensa, el castell, del castell estant, la vida social i festiva a la vila, de la vila vella a la vila nova, miners i pagesos, la navegació, de Mequinensa a Tortosa, i finalment, de Mequinensa a Lleida. Vista la divisió d’aquests itineraris, ja ens queda ben clar el corpus de l’obra moncadiana.
La ploma d’en Jesús ens llegà tres novel·les: Camí de sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992), Estremida memòria (1997) i diversos reculls de contes i narracions: Històries de la mà esquerra (1981), El cafè de la granota (1985), Calaveres atònites (1999), i finalment, Cabòries estivals i altres proses volanderes (2003), un recull d’articles. Com ja sabem, la mort va venir per emportar-se’l, i tot i que encara tenia coses a dir literàriament, aquí s’estroncà el camí literari d’en Jesús, ara bé, ens ha arribat una petita mostra de la seva novel·la inacabada, Dante S.A.
I posats a parlar de Dante S.A., cal començar dient que és una obra inacabada i que en Jesús Moncada era un perfeccionista, que no permetia que s’edités res d’ell si no li havia donat el vistiplau. Com a curiositat, en el seu testament va fer constar que s’havien cremar els seus manuscrits inacabats. Moncada en el moment de la seva mort estava treballant en la present novel·la, d’aquí que en tingués alguns capítols completament acabats, així com d’altres per finalitzar. Diferents versions d’alguns capítols. Notes i petites aportacions per millorar-la. També esborranys del projecte de la seva obra. Foren uns fulls manuscrits trobats per la seva família i que en els darrers anys ha estat estudiant el filòleg Xavier Iglesias, en un afany de compleció i de donar-li un sentit, però que sempre restarà incompleta per l’autor. Era una obra amb alt contingut autobiogràfic, atès que explicava la vida d’una editorial de llibres amb el nom de Dante S.A., i alhora comentar la vida del país, tot i que, el propi Moncada en les notes de l’obra clamés que eren uns fets ficticis. Ara fa un parell d’anys se’n van llegir uns fragments en un espai idoni, la Fundació Tàpies i l’obra és interessant. Segons la germana de l’autor, Rosa Maria Moncada i el filòleg Xavies Iglesias, l’obra Dante S.A. es donarà a conèixer d’alguna manera o altra, emperò no s’editarà, atès que l’autor no ho volia i no resta finalitzada. I així es féu, se’n llegiren alguns fragments també al Born de Barcelona.
Moncada destacà per donar veu als habitants de la seva Mequinensa natal, una població que visqué traumatitzada quan quedà soterrada per les aigües del pantà el 1957, un poble que estava situat al marge del riu Ebre. D’aquí neix la seva motivació per escriure, per fer reviure als desconeguts el seu poble desaparegut i guarir ferides. Llavors, els seus pobladors hagueren de començar una nova vida i reconstruir una nova població, a l’entorn de les aigües del pantà. En les obres d’en Moncada hi passeja el miner, el barquer que creuava les aigües de l’Ebre d’una banda a l’altra, la mestressa del bar del Cafè de la Granota, el xofer de l’autocar que transportava els veïns d’un poble a l’altre i sobretot, els nouvinguts a Mequinensa, el pagès preocupat perquè li roben la collita, la veïna interessada en els afers que porten els visitants al poble... de tot això ens parla l’obra de Moncada i sempre amb el rerefons de la Mequinensa que tant estimava i que sempre recordava. Al cap i a la fi, en Moncada volia rescabalar l’antic poble de Mequinensa de l’oblit, i com ho faria? Doncs, ben senzill, reivindicant-lo a base de literatura i d’aquesta manera superar el turment que havia deixat al poble la construcció del pantà.
Moncada era com l’escriptor del poble. Va saber donar veu des de la seva Mequinensa als més modestos, a la classe obrera... on gran part de les accions de les seves obres s’esdevenien en els carrers, places, cases, cafès o fins i tot, el camp de futbol de la seva població. Així escrivia Moncada, amb plena naturalitat. A més de la principal protagonista de les seves obres, Mequinensa, no és l’única heroïna, també hi trobem d’altres temàtiques recurrents com ara la mort. La mort també hi fa acte de presència, potser massa sovint, hi és ben activa. Són molts els contes de Jesús Moncada que tenen l’empremta de la mort com a esquer. En trobem un bon exemple als contes de El cafè de la Granota o a Històries de la mà esquerra, emperò no són les úniques. La mort juga un paper molt important en les vivències dels personatges d’en Jesús. Potser feia com en Salvador Espriu, que parlava sovint de la mort per perdre-li el respecte, tant fos així com no, és un fil conductor que no hem de perdre de vista quan llegim l’autor de Mequinensa, ara bé, de vegades, hi apareix de manera indirecta.
La narrativa breu d’en Jesús Moncada està greixada per una sèrie d’elements que apareixen majoritàriament en les seves tres obres: Històries de la mà esquerra (1981), El cafè de la granota (1985) i Calaveres atònites (1999), encara que en aquest darrer recull de contes s’hi experimenten alguns petits canvis temàtics pel que fa als dos anteriors reculls. Ara, la mort apareixerà com a fet no tràgic, sinó un tràmit que cal complir o per exemple, el riu, ja no n’és el protagonista com als dos primers llibres. Així doncs, l’obra d’en Moncada estava bastida d’una gran uniformitat temàtica, i tot sense deixar de banda la preocupació per la forma, és a dir, el llenguatge amb què pretenia comunicar el seu missatge que estava guarnit de locucions i d’un vocabulari ben local, preservant d’aquesta manera també la parla de la seva terra, el català de la franja catalanoaragonesa i que tant defensava.
Si a Històries de la mà esquerra i altres narracions (1981), i prologada pel seu gran amic Pere Calders, de qui en rebé influència quan plegats treballaven a l’editorial Montaner i Simón a partir de 1966, actual Fundació Tàpies, un recull de disset contes, desset, com diria ell, és un volum creat de manera intermitent. L’obra, que estava estructurada per tres seccions: “Històries de la mà esquerra”, quatre contes guardonats amb el premi Joan Santamaria el 1971; “Narracions de l’Ebre”: que incloïa quatre contes més; i finalment, una tercera secció intitulada “Cròniques de la sirga”: amb vuit contes, dins del qual sobresurt, “La lluna, la pruna”, guardonada amb el premi Burgués el 1970. Convé fer menció que en posteriors edicions de l’obra s’ha suprimit una petita part del títol: “i altres narracions”, així com també les tres seccions de l’obra, per donar més unitat, tot i no acabar d’assolir-se. És en aquest recull que trobem els tres únics contes no inclosos dins de l’univers mequinensà: “Conte del vell tramviaire”, “L’estremidora confessió de Joe Galàxia” i finalment, “Històries de dies senars”. Moltes vegades, Moncada no citava la ciutat pel seu propi nom, sinó que ho feia de manera explícita o amb apel·latius com vila, poble, o mots inventats com Cantalaigua. Aquest recull de contes vesteixen de la influència de Pere Calders o de Federico Fellini, a cavall de la comèdia i del drama.
A El cafè de la granota (1985), el segon volum de contes, fou escrit entre els anys 1980 i 1985. Catorze contes li donen forma. Té com a principal element diferenciador l’agrupament, si l’anterior volum era més heterogeni, aquest en canvi, és plenament unitari, sobretot, estructuralment parlant. Al llarg d’aquest recull hi apareixen els principals ingredients de la cuina moncadiana: Mequinensa com a rerefons, un escenari històric ben marcat, l’humor i la ironia –sempre presents-, i en alguns casos ja des del mateix títol de l’obra, de vegades originada per un fet insòlit quotidià, a l’estil d’en Calders; la mort i allò que la rodeja, així com també la crítica social i política, sembla que vol moralitzar al lector amb l’escriptura com a esquer; un estil propi: com glossava el mateix Moncada: “Un conte ha de ser ràpid i concís, quasi vertiginós, encara que tingui quinze pàgines. Ha de dir allò que es vol dir amb les paraules i les pàgines justes, una paraula de més pot espatllar el conte. El conte ha de ser enginyós i sorprenent cop de maça en la consciència del lector”; un llenguatge amb la fraseologia del català nord-occidental, amb localismes, frases típiques de la zona, i vista per l’oralitat, unes històries com si li haguessin arribat a l’oïda per mitjà dels habitants del seu poble. Dins de El cafè de la granota hi trobem el vell Cristòfol, en Miquel Garrigues, l’oncle Orestes, la tia Ramona, en Joan Sarroca, en resum, gent que ens resulta familiar.
L’obra curta d’en Jesús Moncada es clou amb Calaveres atònites (1999), l’obra més unitària de les tres que conformen la seva narrativa curta. Ho faciliten el pròleg i un epíleg. Diversos crítics l’han qualificat com a “quasi novel·la” o de “novel·la de personatges”. Dins de les seves pàgines hi apareix un innocent advocat barceloní, Mallol Fontcalda, que cerca un lloc tranquil i és destinat a exercir com a secretari durant un temps a Mequinensa a mitjan dels anys cinquanta, a l’hora que prepara les oposicions a l’administració de justícia.
És Emili Bayo, plenament d’actualitat gràcies a la seva novel·la negra Puta pasta (2014), un dels autors que n’ha estudiat més fit a fit la seva obra curta, formada per tres obres i de la qual en delimità les següents característiques:
.Un marc concret dins de gairebé totes les històries, que giren a l’entorn de Mequinensa.
.Un marc temporal com a element cohesionador. Gran part dels contes estan temporalitzats dins la dictadura franquista fins que desapareix l’antic poble de Mequinensa. Alhora, Moncada aprofita per criticar alguns aspectes de la dictadura per ser ridículs. També apareix una crítica a la religió, però en el vessant del món mundà dels capellans.

.La tipologia dels personatges protagonistes de les seves obres. Són personatges que podem trobar en la nostra quotidianitat dins de la vida d’un poble: el guàrdia civil, el mossèn, el metge... però també el miner, el llauter i similars. D’aquesta manera pretén mostrar més versemblança davant del lector. D’altra banda, un altre personatge que hi és present és l’innocent, el babau, al que fàcilment se li ven la moto, o el que és el mateix, se l’enganya.
.Els contes d’en Moncada semblen extrets del costumari i de la memòria popular, atès que, donen peu a alguna anècdota, de vegades, amb voluntat de moralitzar sobre alguns temes que afecten els humans: l’avarícia, la mort, l’adulteri, la superstició, entre d’altres.
.Els mecanismes humorístics. Segons Bayo, potser per afrontar el tema de la mort i la destrucció de la vila de Mequinensa. Com ho plasma en Moncada? A través de l’anècdota o bé fent aparèixer dins dels seus contes d’alguns personatges plens d’innocència, poder, un pèl estúpids i tot, o situacions còmiques en les quals es troben envoltats. Moltes vegades, Moncada ho fa de manera original, d’altres emprant elements còmics que ja asseguren la rialla, com per exemple, la ridiculització de l’avar, el malparlar del mossèn i dels seus afers de castedat, al·lusions al fanatisme pel món del futbol.
.La construcció pròpia dels contes, coneguda com, l’arquitectura del conte. Amenitzats per un relat breu, i on hi ha la finalitat de cercar una solució ràpida al conflicte que s’hi planteja. Així doncs, la majoria de les seves narracions són construïdes a partir de successos que passen dins de la població, la seva, Mequinensa. Després, el nostre autor en cerca testimonis per tal de ser més objectiu en allò que desitja explicar en aquell conte. Gràcies a fer ús de la llengua oral, la del parlar de Mequinensa, Moncada veu precís emprar el soliloqui, un monòleg a partir d’un dels personatges.
En alguns contes també s’hi plasma un no avançament lineal de la història i on fins i tot, Moncada cerca un final obert, és a dir, amb la lliure interpretació de cada lector. Aquesta característica és ben visible en la majoria dels contes de Calaveres atònites.
.La sensació d’oralitat que vol evidenciar en els seus contes. Dins de les seves narracions curtes hi podem trobar les variants dialectals, en la seva totalitat, també expressions i vocabulari que s’utilitza en la zona de Mequinensa i del seu entorn. Moncada sempre empra el parlar de la seva zona tot contrastant amb el català que és normatiu. Moncada defensava i creia plenament en el català de la seva zona dialectal, per això l’escrivia i se saltava les normes d’escriptura, és a dir, que guarnia la seva obra de paraules dialectals, típiques d’on vivia i entorns, donant total prioritat a aquest estil a l’hora d’agafar la ploma. Ara bé, Jesús Moncada des de la seva estimada i enyorada Mequinensa sempre va dir que parlava en català, per tant, si l’autor veiés que en l’actualitat al català parlat a la Franja se l’anomena “Lapao”, segur que s’emprenyaria i es faria sentir.
Pel que fa a les altres obres d’en Jesús Moncada. Veurem que ens testà tres novel·les: Camí de sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estrèmida memòria (1997) i d’un recull d’articles, Cabòries estivals i altres proses volanderes (2003).
Fou amb Camí de sirga que Moncada es posicionà als llocs capdavanters de la literatura catalana. És a través de les seves pàgines que es relata la vida de Mequinensa al llarg de gairebé cent anys. Sobresurten les anades i vingudes que l’autor fa del passat al present i a l’inrevés. L’obra va traduir-se a quinze idiomes i fou guardonada per diversos premis: el Joan Creixells (1988), Fundació d’Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell (1988), el Nacional de la Crítica (1988), Crítica Serra d’Or (1989), Ciutat de Barcelona (1989), i fou finalista del Premio Nacional de Literatura (1988).
Moncada n’havia establert les bases ja feia una bona colla d’anys fent recerca de noms d’eines del riu, de vocabulari de la mina. El 1957 l’empresa Enher començà la construcció de la presa de Mequinensa que s’acabà el 1971, forçant el poble a traslladar-se al marge esquerra del riu Segre. Dins de Camí de sirga en Moncada dóna veu als personatges de l’antic poble de Mequinensa, i es capbussa dins de la història del poble, passant per la guerra del Francès fins a la construcció de les noves cases de la població, això sí, sense oblidar-se per un moment del riu, que ha presenciat tots els fets en silenci, essent un personatge més. D’aquí el seu títol, el camí de sirga que transportava els llaguts d’una banda a l’altra del riu i que estava controlat per les mules. Tal i com va dir una vegada la seva germana Rosa Maria Moncada: “És una novel·la sobre sentiments, sobre la pèrdua d’una vida; sobre una gent que es queda sense passat; i aquests sentiments són universals, d’aquí la bona acollida de la novel·la aquí i al Japó”.
La seva segona novel·la fou La galeria de les estàtues (1992), on s’explica la història de Dalmau Campells un estudiant de magisteri mequinensà a Torrelloba, més d’un identificà aquesta ciutat amb Saragossa, per contra, el nostre autor ho desmentí. La narració conté diferents personatges i està condimentada per diversos flashbacks. A la vegada també té alguns elements autobiogràfics.
Arribem al final de la seva obra llarga amb Estrèmida memòria (1997), on Mequinensa i els seus habitants tornen a prendre el timó de la narració dels fets. L’obra tracta sobre un cas de bandolerisme que va viure la ciutat i que ha perviscut en l’oralitat al llarg dels anys. Dins de l’obra s’hi veu clarament una crítica a la repressió social i política de l’època.
L’epíleg de Moncada ens arriba amb Cabòries estivals i altres proses volanderes (2003), un recull d’articles de premsa, que comença amb el primer conte que va escriure el 1971: “Crònica del darrer nom” i que alhora aplega un conte inèdit de l’autor, “Una estampa del segle XVII” que clou el volum. L’obra fou originada a Calaceit mitjançant diverses associacions aragoneses catalanòfones.
D’entre les pàgines d’en Moncada sempre hi trobarem la seva estimada Mequinensa, el comportament i la psicologia dels seus personatges. Dels quaranta-cinc contes que va escriure Jesús Moncada, tan sols tres no estan ubicats a Mequinensa. Moncada havia passat moltíssimes hores investigant la parla de la gent del seu poble, des de la botiga dels seus pares, escoltant parlar els miners i la resta de treballadors en places, converses de cafè i el que sobta més, de ben jovenet.
Ara us escric envoltat dels llibres d’en Moncada, uns llibres ben vius, emperò, també d’alguns dels seus dibuixos visualitzats per la xarxa. I és que en Moncada va destacar per la seva obra plàstica que ta la vegada aconseguí exposar i la fotogràfica a les darreries dels setanta. D’un autor i traductor enyorat, recordat i sobretot molt estimat, tant lluny com a prop de la seva terra. Una obra que es pot llegir de manera unitària, albirant Mequinensa a l’horitzó, els seus carrers, i la seva gent, una obra que com els protagonistes de les històries moncadianes segueix ben viva i perdurarà durant molt de temps.
Josep Maria Corretger Olivart

                                               (Dibuix realitzat per en Jesús Moncada)


Preludi de traspàs” ( fragment, dins El cafè de la granota)
Ara, l’àvia està esfereïda: no ho diu perquè les paraules no li surten, se li assequen a la gola. Però tots ho sabem. Mou sense parar la nineta embogida de l’ull dret, un ull que manté esbatanat a tothora, com si no hi tingués parpella. Tan aviat guaita la tia Ramona, que no es belluga mai de la capçalera del llit, com afitora la meva mare, la tia Teresa o qualsevol de les parentes i veïnes que acudeixen a vetllar-la, a fi de fer-li de més bon passar el tràngol de la mort. Tanmateix, no aconseguirem ablanir-li el traspàs, ja ho diu la tia Ramona, i ella hi té la mà trencada en agonies. Hi ha persones que s’avien a la mort d’una manera calmosa, sense neguits ni enrenous, i es fonen amb placidesa. És clar que no tothom arriba a l’extrem de l’oncle Orestes, que en pau descansi, el qual digué a la seva dona: “Mira, Teresa, em sembla que sóc a les acaballes, així que, mentre prepares el sopar, aprofitaré per a morir-me”; i en tornar ella a l’habitació, després de ficar la verdura al tupí –aquella nit feien bledes- ja el trobà de cos present. Amb l’àvia, però, les coses no lliscaran amb tanta finor, amb l’àvia patirem molt. Té massa por, i tots els massa són dolents, fins i tot, per morir-se. Ha tingut adormida la llavor d’aquesta feredat a la seva ànima més de vint anys, i, ara, aprofitant el seu decandiment –que sempre arriba, sempre, segons ens diu la tia Ramona als joves- li ha agerminat a les entranyes i les hi ha omplert d’arrels insidioses, que no la deixen expirar amb tranquil·litat.
Dins MONCADA, J. (2010). El cafè de la granota, Edicions 62, Barcelona)

Bibliografia:
-BAYO, E. “El món perdut de Jesús Moncada (La narrativa breu)”, notes d’una conferència a “El gust per la lectura”, dins www.xtec.cat.
-FILELLA, C. “El món perdut de Moncada. 25 anys de la publicació de Camí de sirga”, El PuntAvui, 18 de novembre del 2013.
-MORET, H. (2010). “Estudi preliminar” dins El cafè de la granota”, Edicions 62, Barcelona.
-Vilaweb.cat, “Dante S.A., novel·la inédita de Jesús Moncada?”.
-jesusmoncada.cat

!!EXERCICIS:
1. Realitza una petit resum d'un conte que hagis llegit d'en Jesús Moncada.

2. Sintetitza totes les característiques de l'escriptura de Jesús Moncada.

3. Fòrum: què t'atreu de les obres de Jesús Moncada, què menys, i per què? Raona les teves respostes.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;