Rafael Santandreu és un psicòleg conegut, professor de la
Universitat Ramon Llull i redactor de la revista Mente sana, a més d’un treballador infatigable i que recentment ha
editat el seu tercer llibre, Les ulleres
de la felicitat (2014), abans vingueren Escola
de felicitat (2009) i L’art de no
amargar-se la vida (2011), però una vegada més, mostrant la seva manera de
ser, l’home no té pèls a la llengua a l’hora
de clamar les coses amb absoluta claredat. Així doncs, en Rafael en la seva
obra es dedica a desmuntar molts dels tòpics que es coneixen en la nostra
societat, com per exemple, sobre els problemes que ens turmenten en el dia a
dia, el món de la parella, l’educació o fins i tot, la mort. Anem per parts.
En primer lloc, assistir a una xerrada d’en Rafael
Santandreu és anar a escoltar a un home saberut, un psicòleg prestigiós, ben
valent i una mica provocador, on no té por d’expressar les idees tal i com les
sent i creu, i precisament això és el que transmet a les seves consultes i
també als qui el volen escoltar encuriosits o per voler aprendre. Vull dir que
és un home trencador i desafiant amb el públic, al qual permet que l’interrompin,
el contradiguin, discrepin de les seves idees i a qui s’escolta amb detinguda
passió, tant per a bé com per a mal, una cosa que sobta dins dels banys de
masses que alguns reben i que només van allà on se’ls espera. Pensem que el fet
de rebre una crítica i veure que alguns dels assistents se senten al·ludits pot
arribar a incomodar o bé, a ésser un pèl escabrós quan per exemple, hom va a escoltar-ho,
i ell provoca i algú del quòrum li retreu quelcom, això sí, sense pretendre
canviar gens ni mica el seu objectiu: ajudar els altres, no importa el mitjà
que utilitzi, si és verbalment més o menys contundent i per això no para de
rebre pacients en les consultes o s’hi comunica escrivint llibres, però aquests
són els més introvertits o amb temors per expressar allò que els carcoma la
ment.
Podem estar més o menys d’acord amb la filosofia d’en
Rafael Santandreu, emperò, no hi ha cap mena de dubte que si llegim molts dels
seus consells i maneres de fer millorarem força aspectes de la nostra vida
íntima i personal, dóna un ensenyament vàlid per al nostre dia a dia, també és
evident que ha ajudat a infinitat de persones amb les seves teràpies i llibres,
ara bé, jo recomano que hom s’apropiï d’allò que li serveixi per millorar
perquè totes les idees que ens dóna, jo no les veig com a favorables, atès que moltes canviarien la nostra manera de ser de tota la vida, si més no, potser
per la seva radicalitat, a més, com deia aquell, la perfecció no existeix, però
podem fer petits passos per ésser una mica millors i d’això se’n beneficiaran
també els del nostre voltant. Veiem algunes de les afirmacions incloses al seu
llibre i que fluïren del seu intel·lecte, són una petita mostra de les vivències
diàries de la seva consulta i que volgué compartir durant la xerrada de
presentació de l’obra a Cerdanyola del Vallès:
.”Qui està feliç ho sap. S’obren a si mateixos. Senten
alegria. Tenen moments extasiants durant la setmana. D’aquí que els mals moment
durin poc i guanyes flexibilitat al sistema nerviós. A més fortalesa mental,
més flexibilitat”.
.”Cada tres o cinc anys cal canviar de parella. Tenir
parella per tota la vida és una bogeria. Cansa. Fer sexe tota la vida amb la
mateixa persona avorreix. Quan coneixes a algú li pots dir que el contracte té
cinc anys. L’amor no és necessari per ser feliç. Tenir parella no és la clau de
la felicitat. Hi ha coses més importants. Aquest individu s’està martiritzant
el pensament. És una qüestió de comprensió i el canvi per fer-te fort
mentalment, o el fas ràpid o no el fas”.
.”Estic a favor de la infidelitat. Hem de ser promiscus
com el primat bononobo. La indústria del porno és la segona gran indústria d’aquest
món després de la de fabricació d’armes, per alguna cosa serà”.
.”La salut és la primera cosa que perds. És molt normal
perdre la salut. La gent més feliç és la gent gran, la que gaudeix de la vida
valorant les petites coses, allò que té i ha viscut”.
.”Tenim una manera equivocada d’entendre la mort. Jo ja
no dono el condol. Sempre dic Ha tingut una
bona vida, tu vas darrere d’aquí a poc. Així que espavila i no perdis el temps!”
Amb aquesta idea molts han millorat a nivell vivencial, els ha resultat molt
beneficiós”.
En Rafael veu que els mals que pateixen els humans se’ls
generen ells mateixos, és com explica, cosa de la psicologia racional: “Les
emocions que tenim en les provoquem amb allò que ens diem”, vol dir, allò que
ens tortura el pensament a diari, que ens preocupa i ens comença a fer mala
sang, aquelles veuetes que ens parlen al cervell. Totes aquestes pensades ens
posaran nerviosos, els que ho patim i també al nostre diàleg intern. Cal
entendre que hi ha persones malaltes que són felices, com glossà en Rafael,
depèn del que ens diem.
Però quina és la manera d’evitar aquestes queixes mentals
de les quals ens parla en Rafael? Per l’autor, cal analitzar detingudament allò
que t’has dit malament i que et causa malestar, i t’has de convèncer amb
arguments, ho veu com un assumpte de comprensió amb un mateix. Quan ens parla d’aquesta
força mental, recorda a Buda, que s’il·luminà després de veure durant vuit anys
l’arbre d’una plaça a l’Índia, sense bellugar-se d’allí:
“Per transmetre coses cal plasmar allò que t’ajuda. Quan
un escriu, ho fa pels altres i no per un mateix”, aquí hi ha inclosa la
finalitat del seu llibre, ajudar a la gent a enfortir la seva fortalesa, ho
posa en pràctica amb un llenguatge entenedor, i amb un recordatori d’allò que s’ha
après en cada capítol de Les ulleres de
la felicitat, per tant, és un llibre que es llegeix amb facilitat i pot
rellegir-se saltant capítols segons cap on t’interessi més anar.
D’altra banda, en Rafael no és massa partidari dels
llibres d’autoajuda ni que etiquetin els seus amb aquest rètol, però de fet és
el que pretén: “Amb una bona guia d’autoajuda no calen psicòlegs, però cal
disciplina. Qui té un psicòleg no se sap disciplinar”. I a viva veu glossà:
“No m’agraden els llibres d’autoajuda. Tot llibre que
ensenya és d’autoajuda. El noranta per cent d’aquests llibres són molt dolents.
El millor d’aquesta tipologia fou d’Allen Carr amb l’obra Deixar de fumar és fàcil si saps com fer-ho (1999), perquè va
salvar milers de vides”.
També li quedà temps per ruixar-nos amb les seves idees
sobre el món educatiu actual tot i que moltes d’aquestes no les comparteixo,
potser perquè són fonament de les seves experiències personals viscudes:
“El fracàs més gran de l’educació és l’escola i el
professor. Vaig oblidar tot allò que vaig aprendre a l’escola. Qui se’n recorda
dels rius d’Espanya? Les escoles no et donen llibertat d’estudi. Fóra bo
estudiar durant onze anys sense obligacions. Arribaríem lluny. Molts tindrien
bones feines. Per tant, l’aprenentatge hauria de ser voluntari”.
En Rafael va oblidar molts coneixements que havia
adquirit perquè eren de tipus memorístic en aquella època, quan encara no s’aplicaven
les conegudes competències bàsiques als instituts, que adapten cada tema de
cada matèria a la vida real, d’aquí que no ho vegi positiu i en tingui males
experiències:
“He retingut el que he après pel meu compte. Les aules
haurien de tenir les portes de bat a bat i estar obertes per l’alumnat que
vulgui aprendre i qui no ho desitgi que jugui a pilota al pati sense
imposicions. Allò que aprens voluntàriament no ho has oblidat”.
Quan a la tertúlia dialogada li van preguntar per la
teràpia Gestalt de Jorge Bucay, una teràpia que té en compte a l’individu en la
seva totalitat, tant física, com mental, emocional i espiritual, en Rafael no
la va trobar tan eficaç com la cognitiva, però sí que veié que havia fet efecte
en moltes persones, com ara quan una senyora del públic li recordà que era una
fidel lectora d’en Bucay i que els aprenentatges que apareixien als seus llibres
l’havien realment ajudat.
Finalment, la millor manera d’acabar la xerrada fou amb
l’afirmació de l’autor: “Ens hem d’acostumar a contradir-nos”, no hi ha potser
una altra manera de resumir-la. En Rafael anava a contracorrent amb moltes
idees que ens envolten avui dia, però va ser prou valent per aportar llum en la
nostra societat, d’un home que parla sense embuts, d’un home que està ple de
conviccions i que tan sols ens vol ajudar a millorar de mode individual, a
ésser una mica millors en el nostre dia a dia, a controlar el nostre entorn que
tant ens preocupa. El seu llibre, si més no, en molts dels seus capítols no
serà cap pèrdua de temps, recomana per exemple, no enfadar-se amb ningú per
dormir amb tranquil·litat aquella nit i no se’t desperti el subconscient; tot i
no compartir la totalitat de les seves idees, però d’això es tracta a la vida,
de conversar, de discutir, de com glossa ell, de discrepar i contradir-nos, i
veure quina és una possible sortida per aquell problema i, intentar ésser feliços
per enfortir la nostra fortalesa mental i no capficar-nos en res, millor
aprenentatge que aquest no existeix, ho explana un home que a diari escolta
desenes de casos a la seva consulta, d’un home que escolta un i altre cop la
mateixa història, l’espòs que no sap com sorprendre a la seva parella. No hi ha
millor manera de cloure la ressenya d’aquella xerrada-diàleg amb una afirmació
d’aquest psicòleg que es fa escoltar i ens agradi o no, és l’autor de no ficció
més llegit al nostre país: “No hem de posar-nos excuses per ser feliços. Cal
deixar enrere les nostres pors”. Així doncs, sense perdre més temps, poseu-vos
les ulleres de la felicitat i aparqueu les vostres pors, tot està a les vostres
mans, la clau la té la ment.
Josep Maria Corretger
Desembre del 2014
(Imatges extretes de: llibres.cat, elterrat.com i aldia.cat)
!!EXERCICIS:
1. Heu llegit algun llibre d'en Rafael Santandreu? Què us ha semblat? Us ha ajudat en la vostra vida personal? Per què?
2. Fòrum: alguna vegada he llegit llibres d'autoajuda? Per què? Què en penseu d'aquest tipus de literatura, la veieu com una manera fàcil de fer diners? És necessari poder ajudar a qui ho necessita? Què en penseu d'aquests tipus de llibres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada