diumenge, 17 d’agost del 2014

Un erudit anomenat Salvador Espriu o el poeta nacional (2). Adreçat a Batxillerat.

Espriu alternava els llibres de poesia amb els llibres de narrativa: Contes de la Rosa Vera (1951-1956), Narracions (1965), que ara fa una dotzena d’anys era lectura obligatòria pels alumnes de 2n de Batxillerat; Les ombres, un volum incomplet, fins a arribar a la seva darrera etapa amb Les roques i el mar, blau (1981), on barreja el món grotesc de Sinera amb mites clàssics, contes de preguerra i mites espriuans. En el seu pròleg Espriu glossa que si es llegeixen aquests mites en un llibre breu distrauran una estona al lector dels seus problemes personals, a més dels que afecten al país i al món. Espriu, mitjançant l’esquer d’una noia que surt del món mitològic grec i baixa fins a un llac on contempla les aigües, reflexiona sobre la creació, la societat i el jo.
L’obra aporta curiositats com aporta Vicenç Pagès Jorda, “bromes privades, pistes intertextuals, confessions literàries”.
Poc temps després, vingueren Una altra Fedra, si us plau (1978), inspirada en Apel·les Fenosa, i Formes i paraules (1975), aquesta darrera fou una obra que li encarregà Núria Espert.
D’una vella i encerclada terra (1980), un homenatge al Cercle Excursionista de Catalunya i on pocs anys després n’incorporà els poemes dins el poemari Per a la bona gent (1984), llibre cabalístic a l’entorn de Daath, saviesa i intel·ligència; Petites proses blanques; La pluja i altres narracions (1984) adreçada al públic més jove; Mariàngela l’herbolària i altres narracions (1989), o Les ombres; Proses de La Rosa Vera; Altres obres disperses (2001), ambdues aparegudes pòstumament.
Espriu era un obsessionat de revisar i reescriure la seva obra cosa que va portar a terme fins als darrers dies. Tenia l’afany d’aconseguir una unitat i coherència a nivell global, tant pel que fa a la temàtica com l’estilística, això entre tots els llibres editats amb anterioritat a la guerra i els que vingueren després.
En l’obra de Salvador Espriu hi podem veure clarament una complexitat temàtica en l’escriptura, també pel que fa a l’elecció de les fonts que empra, i un paper destacat en la recuperació del teatre català, per tots aquests motius no ens ha d’estranyar que el seu nom sonés diverses vegades per al Premi Nobel de Literatura, emperò com que era un autor català en feren cas omís. Malgrat això, al nostre escriptor i poeta no li va mancar el reconeixement: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1972), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1974), Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1982), Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i la Universitat de Tolosa de Llenguadoc i el premi de la Crítica de Serra d’Or. Malauradament, Espriu retornà a la polèmica quan el 1982 rebutjà la Creu d’Alfons X el Savi. Espriu sempre va vetllar per defendre l’escriptura i donar suport als escriptors catalans, així esdevingué el soci fundador de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.


Segons l’estudiós Víctor Martínez-Gil, Espriu cercava la diversitat dins de la seva obra, emmarcada per un vincle amb tot allò que fos quotidià, per poder encabir diferents gèneres i per diversificar distints maneres de composició d’escriptura dins del llibre que escrivia i per un altre costat, la dèria per cercar la unitat, emperò no únicament dins l’obra que tractava, sinó que anava molt més enllà, pretenia crear un enllaç temàtic, també moral i filosòfic que donés un sentit i relació entre totes les seves obres. Aquests són els dos motius o millor dit aspectes als quals Espriu va dedicar tota la seva vida com a escriptor. D’aquí que el senyor Espriu, un individu de tarannà seriós, buscava inspiració cabalística per estructurar els seus poemaris, molts d’aquests seguien aquest pensament, que explica que la relació amb Déu, la llum o la veritat, només és possible mitjançant la Creació, que alhora s’estructura a partir de deu sefirot o principis que permetien dóna vida a un camí d’ascesi mística o de coneixement, o el que és el mateix, un conjunt de pràctiques, com per exemple la mortificació i la meditació que volen assolir la perfecció a nivell personal, sobretot dins d’una religió. Per tant, l’objectiu d’en Salvador Espriu era crear un corpus d’obres unitàries plantejat dins els diversos gèneres que escrivia i també de registres que emprava. Aquest complex ideari que tenia a l’hora de crear les seves obres, a Espriu li va causar més d’una crisi.


ELS MITES ESPRIUANS
En un especial dins del diari Ara intitulat He donat la meva vida a les paraules. Espriu 100 anys s’esmentaven com a principals mites espriuans: Sinera, Sepharad, el temple destruït, el laberint, la barca d’Horus, el jardí dels cinc arbres, la mort, el potser, la companyia i la mirada. Espriu glossava que la seva literatura era la seva vida, i allí hi trobarem la solitud, la malaltia, molta lectura i sobretot la mort.
  1. Sinera
La Sinera d’Espriu se la identifica amb la Catalunya d’abans de la guerra. Per Espriu “Sinera” era una petita pàtria “basada en el record i en el desig”, tal i com glossava el mateix autor. És un esquer a través del qual explanava els seus records d’infantesa.
Pels portals de Sinera
passo captant engrunes
de vells records”.


  1. Sepharad
És el nom que donaven els jueus expulsats el 1492 pels Reis Catòlics a la Península Ibèrica. Espriu cerca la pau entre els guanyadors i els vençuts d’aquest conflicte. Pretén defugir de la guerra. Cal que els vençuts de l’Espanya escoltin els precs dels derrotats. Espriu veia la guerra com a un error i el seu objectiu era que les noves generacions se n’adonessin mitjançant la seva literatura.


Escolta Sepharad: els homes
no poden ser
si no són lliures”.


  1. El temple destruït
Espriu estableix un pont entre la literatura jueva i la vida quotidiana. Així doncs, en alguns dels seus versos ens apareixeran referències a l’Antic Testament, la Càbala, el Talmud, i el Mixnà.
A través del temple destruït, Espriu ens parla de l’exili tal i com explana la paraula, però també del seu propi exili, d’un exili interior. D’aquí que Espriu comparés el sofriment de l’exili català de manera equiparable a l’exili dels jueus expulsats. Per tal de seguir ben vius aquests dos pobles centraven les energies en l’estudi i l’austeritat.
Ja l’únic temple destruït,
esdeveníem rar l’exili”.


  1. El laberint
És a través del laberint que veiem la relació d’Espriu amb la seva obra i alhora amb la seva vida personal i amb la de l’Espriu escriptor. L’empra com a metàfora. Espriu llegia als clàssics grecs i llatins, emperò a més d’autors jueus. També llibres que li generaven interès com de mitologia, filosofia, història antiga o fins i tot, d’esoterisme. I a dins del laberint hi trobem a la bèstia, al minotaure, l’element violent, o el que és el mateix, amb aquest, Espriu ens parla de la guerra i d’una mort que ens ve imposada.


I em perdo i sóc,
sense missatge, sol,
enllà del cant,
enmig dels oblidats”.
  1. La barca d’Horus
Espriu mai va deixar de banda la seva admiració pel món egipci, tot i que no va poder exercir de professor d’egiptologia a la Universitat Autònoma per culpa de la guerra. Horus era un déu-falcó d’Egipte. El trobem representat amb cos humà i cap de falcó. Sovint era confós amb el cel o identificat amb el sol. La barca d’Horus apareix en diversos dels seus poemes. Amb l’albada Espriu ens mostra una renaixement a més de la vinguda d’un nou dia.
Lluny, enllà de la mar,
se’n va anar la meva barca”.
(Fragment de “Cancó del matí encalmat” dins El caminant i el mur, 1954)


O bé una altra mostra:
Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum”.


  1. El jardí dels cinc arbres
Amb aquesta imatge del jardí dels cinc arbres es veu la infantesa d’Espriu, el seu refugi. El podem trobar en la seva casa d’estiueig de la família Espriu-Castelló a Arenys de Mar, per tant, és ben real. Un jardí des d’on podia contemplar el sol tan a l’estiu com a l’hivern. Era un lloc on s’hi esbargia i jugava, a la vegada també un espai per a la pau i a la meditació a mesura que l’autor s’anava fent gran.
Ors de sol damunt l’heura
del jardí dels cinc arbres”.


  1. La mort
El propi Salvador Espriu sempre glossava que la seva obra volia ésser una reflexió, un encaminament cap a la mort. Amb aquest pretenia no deixar de parlar-ne mai, tenir-la sempre ben present i enfrontar-la de la millor manera possible. Hi ha lletraferits que afirmen que els seus versos són una mena de Setmana Santa. És com si Espriu mostrés un aspecte de la religió catòlica, quan parlem de mitjançant la paraula aplanar el camí i el temor cap a la mort.


...no esgotaràs tots els noms de la mort.
Només recorda
que es diu ‘vell caminant’i
també ‘mur’,
i com jo que parlo, i com tu
que escoltes”.
  1. El potser
Espriu era un declarat agnòstic, emperò sí que tenia preocupacions que provenien de temes religiosos i per tant, dins de la seva poesia trobarem la vessant religiosa amb els aspectes que li ballaven per la memòria i dels quals ens volia parlar. A l’hora de parlar-nos de Déu, Espriu emprava la paraula “potser”, i amb aquest potser, podia endinsar-se en el tema de la divinitat. Ara bé, si algú s’esperava trobar afirmacions de caire teològic en la poesia o narracions espriuanes estava ben equivocat. Espriu és molt respectuós amb la fe.


Esguardes al camí
la incertitud de l’alba?
Potser no, potser sí”.
  1. La companyia
El nostre poeta veia a la poesia com un sentit de companyia, on els versos havien de fer partícips al lector, Espriu volia compartir i fer arribar la seva escriptura, els seus versos. Quan l’autor parla de la companyia ho fa des del sofriment, proper al dolor, a una persona malaltissa, però aquest dolor a la vegada col·lectiu i individual és pel dolor dels altres, com els altres se sentien en llegir aquells mots que volia fer arribar.


Cansat de tants versos
que no fan companyia”.


  1. La mirada
Els versos del senyor Espriu miren els altres, miren el seu país, les vides que l’envolten, i aquest fet explica perquè sovint apareixen personatges de la seva Arenys de Mar i que eren de sang i ossos sobretot a través de les seves narracions però també es veu aquest fet en la seva poesia. Hem d’entendre amb la mirada que Salvador Espriu era com un director de cinema que ho enregistra tot amb la seva càmera, ho recorda, ho pretén fer rememorar i finalment es compadeix d’allò que ha explicat.


Quan la llum pujada
des del fons del mar
a llevant comença just
a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra”.
EPÍLEG
La darrera obra d’en Salvador Espriu, tot i que, d’aparició pòstuma i tardana és Ocnos i el parat esglai (2013), a cura de Miquel Balash i Mireia Mur. El volum és una autobiografia que arriba després de diversos anys d’espera. L’origen d’aquest volum neix arran de l’escriptura del poeta. Espriu lliurava de manera setmanal sobres amb textos i diverses narracions a qui era el seu secretari personal en els seus darrers anys de vida, Miquel Balash.
El llibre és considerat una obra pòstuma d’Espriu. Que barreja poesia, narrativa i assaig. Hi trobarem textos personats, d’altres amb un estret vincle a la narrativa, també pròlegs, articles, notes, comentaris literaris o similars. Espriu ens parla de persones que apreciava com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Salvador Dalí, Pablo Picasso, Xavier Nogués, Rafel Subirachs, Josep Pla, Guerau de Liost, Llorenç Villalonga, Raimon o Ovidi Montllor.
Espriu després de la mort del seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel el 5 de gener del 1938 al sanatori del Brull, se sentí amb remordiments perquè la guerra va posar punt i final a la relació tan propera que tenien, va anar a buscar les restes del seu amic amb d’altres companys d’universitat per enterrar-les al seu nínxol familiar d’Arenys de Mar.
L’enemistat amb Josep Pla vingué arran del lliurament del premi Lletra d’Or de 1957, que s’emportà Pla amb Barcelona. Durant la vetllada debateren sobre el noucentisme, l’existència de l’ànima, emperò llavors, ja no foren més amics, mentre un en parlava a La pell de brau, l’altre feia aparèixer Espriu dins Homenots.
Salvador Espriu fou un autor molt influït per la càbala i el tarot, un poeta que gràcies a Raimon, cantautor que més ha divulgat l’obra del poeta, gràcies a aquest fet va eixamplar la fama d’Espriu fins a universos desconeguts. Fou arran de La pell de brau (1960) que Espriu sentia bogeria per ser el poeta nacional, tot i que molts no l’hi veien.
Espriu ens deixà un 22 de febrer de 1985 a Barcelona, d’un atac de miocardi i posteriorment fou enterrat al cementiri d’Arenys de Mar en un acte públic, al contrari del seu desig, atès que la multitud volia donar-li el darrer adéu. Es diu que l’enterrament fou un gran esdeveniment a Catalunya equiparable al de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Francesc Macià. Xavier Bru de Sala va dir sobre l’escriptura d’Espriu: “En Espriu, i això no és gaire habitual, el jo literari i el jo personal s’identifiquen cent per cent”.
Recentment, el periodista Agustí Pons va editar Espriu transparent (2013), la biografia definitiva, al llarg de set-centes pàgines, aquest era un fet que amoïnava Espriu, que l’any 1984 va afirmar: “sóc un home sense biografia”. Al llarg de l’obra Pons desvetlla fets interessants de la vida d’Espriu com que la ruptura amb Rosselló-Pòrcel no fou personal sinó per la seva respectiva actitud davant la guerra civil; o d’altres aspectes com ara que el poeta ja pretenia ésser un guia abans de l’esclat de la guerra, per tant, segons Pons, no s’ha fet una utilització patriòtica del poeta; que Josep Pla va titllar-lo de poeta inintel·ligible o bé que Espriu defensava la cooficialitat a Catalunya.
Espriu fou denominat “l’escriptor total” perquè esdevingué un prosista precoç, un poeta símbol i un dramaturg clàssic. Com explanà Rosa Delor, Espriu com Miguel de Unamuno i Joan Alcover eren seguidors del mateix sistema cabalístic: “La càbala era el moviment místic i literari del segle XIII que a la Península Ibèrica va connectar amb els cristians, islamistes i jueus. Els tres poetes empren la càbala per escriure i pujar el coneixement a través dels versos, guiant l’evolució psicològica del subjecte pels nivells simbòlics de l’arbre de la vida, amb voluntat de realitzar la plenitud espiritual de l’individu i d’actuar sobre la realitat per restituir el bé perdut segons el mestratge d’Isaac Luria de Safed (segle XVI), el gran místic de l’exili commòs per la tragèdia dels jueus expulsats el 1492”.
Quan parlem d’en Salvador, ho estem fent del poeta més respectat des de finals dels anys cinquanta. D’un poeta que a la vegada fou criticat pels nous poetes que formaven part d’una nova col·lecció poètica, Els llibres del Mall, que tingué curta durada, a excepció de Maria-Mercè Marçal, que fou la que més volada va tenir. Després d’editar La pell de brau (1960) i d’esdevenir el poeta primordial d’aleshores, si es vol el poeta portaveu a Catalunya, tot i que molts autors no li veien i convé remarcar-ho, això el preocupava i replicava amb menyspreu als qui el criticaven. De totes maneres, Espriu també va ser manipulat perquè ell ho va voler. Espriu era un curós de la paraula. Arran de la mort del seu amic Baltasar Rosselló-Pòrcel el 1938 li passà factura. Aquest fet va fer que s’obstinés per aquest tema i sigui una constant en tota la seva obra.
Si ens preguntem, en poques paraules què cal saber d’en Salvador Espriu podem destacar diverses coses, algunes ja les hem tractat. Escrivia sempre a mà i en majúscules els esborranys dels seus manuscrits. D’altra banda, trobarem algunes constants en la seva obra com per exemple: la dialèctica dels contraris al llarg de tota la seva poesia, per cercar la bellesa de les coses; la seva obra és regeneracionista amb un sarcasme constant, a l’estil de Valle-Inclán, per fer-se una mica més entenedor. Espriu parlava sense embuts, sense pèls a la llengua i criticava a les classes riques; era un poeta metafísic; mai havia escrit sobre una ideologia i s’alegrava de practicar el seu art. Si ens haguéssim de quedar amb tres obres d’Espriu, una de cadascun dels gèneres que va conrear, els literats recomanen les següents: de narrativa, Ariadna al laberint grotesc (1935); de teatre, Primera història d’Esther (1948), n’hi ha que conclouen que és la millor obra teatral de totes les èpoques; i de poesia, La pell de brau (1960) per tot el que va representar. Espriu fou un escriptor que va lluitar contra el franquisme amb les seves pròpies armes, l’escriptura. Dins dels seus contes s’hi condensa poesia, imaginació i ironia. Se’l considera un poeta, però era un narrador frustrat. El partit d’Esquerra va emprar els seus poemes per fer política. La seva obra era un tot i no presentava fronteres als gèneres, sovint es difuminaven entre les pàgines. La poesia lírica que escriu és un reflexió sobre el seu món, el mal, la solitud, la mort, els humans, compromís cívic amb el país, nostàlgia pel passat, somni de catalanitat i per la llengua. Espriu observa les febleses humanes i critica la insolidaritat dels individus. Tot això ho toca fent ús d’imatges terrenals, com per exemple, el cementiri, el pi, la barca. Era un autor tant local com universal. Era un home preocupat per les grans qüestions humanes que creà el mite de Sinera. Un home compromès amb la cultura catalana i que intervingué en els moviments col·lectius dels anys seixanta i setanta. Un home que no començà a pensar en la paraula poesia fins el traspàs de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, potser per poder expressar tot allò que portava a dins. El simbolisme de la càbala belluga i guia l’interior del seus llibres. Era un perfeccionista, refeia un i altre cop les seves obres. De vegades crític, d’altres irònic o divertit, comprensiu i sensible amb les debilitats humanes. D’entre els seus personatges coneguts podem trobar: l’ós Nicolau, la reina Esther, Crisant Baptista Mestres, Quim Federal, Teresa Vallalta, la professora Ulrika Thöus, el drapaire Quelo, Tianet, el nen savi, Salom, el ventríloc que mou els personatges espriuans... per només citar algunes qüestions que sobresurten de la seva obra o escriptura.
Quan ens parla Salvador Espriu no ho fa des de la llunyania, sinó que les seves paraules segueixen encara vigents avui dia. A Espriu se’l considera el darrer poeta nacional i millor prosista que poeta, tot i així té versos que no mereixen ser silenciats:
Escolta, Sepharad, els homes no parlen per ser si no són lliures”.
(De La pell de brau, 1960)
En motiu de l’any Espriu es va editar l’obra completa en tres volums que inclouen la narrativa, la poesia i el teatre i en edició de butxaca, tres volums molt recomanables i a l’abast del gran públic. És un bon moment, per reprendre l’obra del savi de Sinera, de les milers de pàgines que ens va deixar escrites, d’una obra totalitzadora i marcada per la seva exímia, això si voleu gaudir d’un bon viatge per l’univers d’Espriu i tot el que l’anella.
Per finalitzar, m’agradaria recomanar el volum en honor al gran poeta, Paraula d’Espriu (2013) on col·laboren diversos/es autors/es i que edità ARC i del qual s’extreu el meu petit homenatge a aquest gran autor català de tostemps:
AMB ELS ULLS CLOSOS
No hi ha sol en el redol.
Els ulls del públic són mortsi.


Amb els ulls closos
i escoltant
com cau la pluja,
pausada,
emperò
rítmica,
m’adono que retorno
als versos
de l’anyorat Espriu,
els anhelo.
D’uns versos
que glossaven catalanisme
per totes bandes,
de la pàtria en feren bandera,
de la mitologia eterna,
dels mots un poema.
La Tereseta, l’Ariadna, Mrs Death, Laia, Dr. Rip…
plegats per Sinera!


Josep Maria Corretger Olivart
De David El Xarabaró (1973) dins la versió definitiva de Les cançons d’Ariadna.


Josep Maria Corretger 
Juliol-agost del 2014
(Imatges extretes de: Edicions 62, Lletra.net, Revista contracultural a l’abast de ben pocs, google imatges)

.Bibliografia:
-DIVERSOS, Salvador Espriu dins Revista contracultural a l’abast de ben pocs, número 13, desembre del 2012.
-Diari Ara, He donat la meva vida a les paraules. 100 anys de Espriu, 20 de gener del 2013, Barcelona.
-CCBB. Espriu. He mirat aquest terra. Llibret de l’exposició, 2013, Barcelona.
-GAILLARD, Valèria, Deconstruint la icona, El PuntAvui, 29 d’octubre del 2013, Barcelona.
-GAILLARD, Valèria, L’autobiografia d’Espriu... per fi!, El PuntAvui, 23 d’octubre del 2013, Barcel.
-PAGÈS, Vicenç, Espriu en prosa, El Periódico, 3 d’abril del 2013.

.Webgrafia:





i De David El Xarabaró (1973) dins la versió definitiva de Les cançons d’Ariadna.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;