En homenatge als cinquanta anys de l’obra Mecanoscrit del
segon origen, de Manuel de Pedrolo, n’escollim un fragment interessant i el
treballem!
TT/5
(1) L’Alba, una dona de divuit anys, bruna i prenyada, va
saltar del remolcador a la punta del moll de Sant Bertran, d’on ella i en Dídac
havien sortit de cara a l’estiu, i va trobar l’indret trist i llòbrec, car la
tarda era grisa.
Ella mateixa va amarrar el Benaura mentre en Dídac
recollia la corda que subjectava la barqueta i l’empenyia cap al moll, on van
descarregar-ho tot i ho van carregar tot seguit al jeep que els esperaba i que
els va costar d’engegar.
Van haver de confessar-se que, curiosament, no se sentien
gens ni mica a casa, potser perquè encara guardaven a les retines la imatge d’aquelles
terres que havien recorregut i d’una mar sense límits aparents, estesa al bat
de l’estiu. Ara tornaven a la vida quotidiana.
(2) I abans del vespres ja eren al campament, on el camió
rebost continuaba cobert i les dues rulots tancades i amb una aparença més
descurada que de costum, o potser era que ara els ho semblava, car durant
aquells pocs mesos no podien haver canviat gaire.
Dins hi havia pols, però tot tenia un aire acollidor que
encara ho va ser més quan van encendre el quinqué i la claror del gas expulsà
el món de fora i restituí a l’indret l’antiga intimitat. Fins llavors no van sentir
que sí, que eren de tornada a la llar.
Un cop al llit, però, abans d’adormir-se, no van parlar
de les tasques que ara reprendrien, sinó encara del viatger; l’enlluernament persistía.
(3) I en despertar-se a punta de dia, arrencats del son
per la xiscladissa dels ocells, cada cop més i més nombrosos ara que devien salvar totes les cries, van sortir a
rentar-se a l’aigua freda de la séquia i van veure que de l’hort pràcticament
no quedaba res, les aus ho havien destrossat tot.
Van animar-se una mica en descarregar el jeep i emprendre’s
la tasca d’ordenar els llibres que duien a la rulot biblioteca. S’hi van passar
tot el matí i tota la tarda, entretinguts a examinar en detall, per primera
vegada, les làmines dels volums de bruixeria i demonología, gairebé tots datats
dels segles XVII i XVIII, i les il·lustracions de les obres eròtiques, els
textos de les quals no podien llegir perquè eren en altres llengües.
Un dels tractats de ciències ocultes però, sí que els era
accesible, i van decidir deixar-lo de banda, puix que els encuriosia un tema
com aquell, tan desconegut per tots dos.
(4) I després l’Alba se’n va penedir, perquè al cap d’uns
quants dies, quan ja tornaven a fer vida “normal”, un vespres en Dídac digué:
-Mira, aquí explica com invocar el dimoni. I no sembla
pas gaire complicat. Per què no ho provem?
Ella es va quedar sorpresa i, després, preguntà:
-Vols demanar-li alguna cosa, potser?
-No ho sé, això… Per veure’t.
La noia fullejà el volum.
-No t’has fixat en el que diu, que s’hi ha de creure. I
nosaltres no hi creiem, oi?
-Vols dir que no existeix?
-Per als qui hi creuen, sí. Se’l fan ells.
-No m’ho deien pas així, quan era petit…
-Però ara ja no ho ets, Dídac. Tot això era per fer por a
la gent, per fer-los obeir, perquè es resignessin…
-A què?
-A moltes coses. Els qui eren molt pobres, per exemple,
que n’hi hagués de molt rics. Ara això ja no cal. Aquell món ha desaparegut i
vivim en un altre on, per ara, no hi pot haver injusticia. No et sembla que val
la pena de viure sense supersticions per no exposar-nos a transmetre-les als
nostres fills? T’agradaria que ells hi creguessin, en el diable?
En Dídac gairebé ni s’hi pensà:
-Noi, és clar que no.
(5) I, a despit de la resposta, aquella conversa va fer
comprendre a l’Alba que aquells llibres podien constituir un perill. Quin
afamat de poder o d’immortalitat del futur no hi podía pouar els elements d’una
doctrina sobrenatural?
Però es va dir que no tenia dret de destruir-los, que per
als homes a venir serien també una font de coneixements de llurs avantpassats.
De fet, no tenia dret de destruir res, puix que, si ho feia, cauria en aquella
categoria de fanàtics, sovint al·ludia pel seu pare, que cremaven tot allò que
els desagradava i contrariava llurs opinions; una gent que no creía prou en
ella mateixa per respectar, a l’hora de combatre-les, les idees dels altres.
Conservaria els llibres, doncs. I va alegrar-se d’haver
tingut un pare com el seu, que havia estat a la presó perquè ella, avui, pogués
decidir com decidia.
[PEDROLO, Manuel, 2013, Mecanoscrit del segon origen, Edicions 62, Barcelona]
[Imatge extreta de: Edicions 62]
EXERCICIS:
1. Realitza un
resum d’aquest fragment de l’obra Mecanoscrit
del segon origen.
2. Quins temes
debaten en Dídac i l’Alba?
3. A què fa
referència aquest fragment?
Però es va dir
que no tenia dret de destruir-los, que per als homes a venir serien també una font
de coneixements de llurs avantpassats.
4. Crea un presentació
digital sobre la vida i obra de Manuel de Pedrolo.
5. Selecciona un fragment
que t’hagi agradat de l’obra Mecanoscrit
del segon origen i enganxa’l aquí.
6. Realitza un
Booktuber sobre l’obra Mecanoscrit del
segon origen.
7. L’obra que
tractem va ésser la que va donar més reconeixement a Pedrolo, emperò, a ell no
li acabava de fer el pes. Per què? Investiga una mica i tracta de respondre aquesta
pregunta.
8. Llegeix el
present article sobre Manuel de Pedrolo i resumeix els principals aspectes que
s’hi tracten.
https://llenguanacional.cat/pdf/LN102_03.pdf
9. Fòrum: si
has llegit l’obra Mecanoscrit del segon origen, comenta què t’ha semblat. Raona
la teva resposta.
10. Esmenta
quina edició de Mecanoscrit del segon origen has llegit. Any, portada…
